La música: Can 64

Els començaments: La bandúrria

“La meva estada al Col·legi Montserrat, si no va servir per inculcar-me coneixements tècnics ni religiosos, sí que va ser útil per despertar el meu amor cap a la música, així, en abstracte. Algú de la casa va tenir la idea de formar una rondalla i m’hi vaig apuntar dels primers. Allí ja va sorgir la primera dificultat. S’havia de comprar un instrument de corda. Les bandúrries costaven 400 pessetes i les guitarres, 500. Com que a casa no estàvem per a gaires alegries i 100 pessetes de l’època eren molts diners, van optar per comprar-me una bandúrria. Les maleïdes cordes metàl·liques se’m clavaven als caps dels dits i els meus somnis anaven més aviat per la guitarra. Tocar guitarra quedava molt bé a tot arreu, i tocar bandúrria era com una mica inútil, sobretot si la tocaven en solitari.

No va ser fins al cap de bastant temps que un company de rondalla que va haver d’absentar-se de Lleida, en Ramon Pedrós, em va passar la seva guitarra, amb què vaig fer els primers passos. Això significa exactament que l’aprenentatge vaig haver-lo de fer sol a casa, a estones que em deixava lliure la feina, atès que als 14 anys ja treballava.”.

Màrius, del llibre “La nova cançó a Lleida”

El meu contacte (membre fundador) amb els components de l’Esbart Màrius Torres, aleshores poeta desconegut, em va despertar la vena poètica. Res d’especia, ja que als 15-16 anys, tothom ens hem sentit poetes un moment o altre. El fer un poema i posar-li música, vol dir fer una cançó. Sortir a cantar-la a un escenari, ja era una altra cosa. En aquell temps calia presentar per triplicat les lletres a la Delegació del Ministerio de Información y Turismo. Un cop aprovades calia tornar-les a presentar al Gobierno Civil, i un cop aprovades (o no) pels dos estaments, ja podies cantar-les, o no.

“En algun escenari vaig coincidir amb Francesc Pascual, en un altre amb Raül Torrent, amb Carles Fernández, amb Lluís Brunat... i quan vàrem estar junts, vàrem creure oportú prendre el nom de CAN 64. Això de CAN ho vàrem agafar manllevat de l’expressió Can 60, com a cosa desorganitzada, ja que cadascú tirava al dret amb les seves cançons, i això de 64 per l’any que vàrem decidir tirar la capa al toro. En realitat, cançons cantades per tots els membres, n’hi va haver una solament, original lletra i música d’en Lluís Brunat: La Xirigota.”

“Personalment, anava component i lletrant. De vegades, amb col·laboracions prou brillants com la del novel·lista Josep Vallverdú. Vaig recórrer, sempre acompanyat per algun membre del grup, força pobles de la província de Lleida, Tarragona, Barcelona i fins i tot Saragossa.”

Màrius, del llibre “La nova cançó a Lleida”

El retrobament

““El matrimoni i els fills van fer que al cap de 10 anys més o menys, pengés la guitarra, fins que al cap de 30 anys, i de la mà d’en Carles Fernández, vaig poder intervenir amb dues peces, al CD “La nova cançó a Lleida” per deixar testimoni sonor de la nostra aventura.

Màrius, del llibre “La nova cançó a Lleida”