Al meu aire

Si ens donés per la branca de la filosofia (barata) podríem dir que en aquest món tot és un muntatge, fins i tot la pròpia vida amb la patum de totes les cèl·lules que dúiem a sobre, però no faria fi pujar-se a la figuera filosòfica amb qualsevol excusa. Els que han de filosofar són els filòsofs, però com que aquests, quan ho fan seriosament, no se’ls entén gaire, més val que s’estiguin calladets.

Anem per feina. Allà on es couen les castanyes de les mogudes televisives, s’han passat una munió de pobles. Ens prenen per rucs. Resulta que van arribar a pretendre parar el tràfic de la Cibeles, de la Castellana, de la Diagonal, que cau més cap aquí, i fins i tot del carrer Major de casa nostra, amb l’anunci a bombo i platerets, de que les 12 campanades de fi d’any, retransmeses per una malaurada cadena, oferirien l’ocasió de xafardejar com li havia quedat el nas operat, a una senyora que l’únic mèrit que ha fet per ocupar el lloc d’una professional de televisió, és dir bajanades de forma barroera i operar-se coses vàries, entre elles l’esmentat nas.

Aquestes coses no s’improvisen. De cop i volta a algun enllumenat de melena progre o de cap rapat, (ves a saber!) camisa, corbata i vestit de Serrano, li passa la idea pel cap, la presenta al seu cap (un altre similar), el seu cap l’aprova i es passa al departament de contractació. Els de contractació contacten amb el representant de “la estrella” (“estrella”... de què?) i es fiquen d’acord amb la xifra a cobrar, medis de promoció, entrevistes i demés serrells per tal de que no quedi res pendent. I ja tens a la senyora “retocada” (volem dir a la sala d’operacions, clar!) presentant el programa. Sembla ser que la audiència de la cadena va ser superada per altres senyores que llueixen el nas que la seva mare i el seu pare els van donar. Però això no és l’important de la qüestió. El que esfereeix pensar que tota aquesta colla de galifardeus han cregut de totes, totes, que a la Península Ibèrica, hi hauria una paràlisi general per veure un nas operat.

No hi havia atur d’un plec de gent que valgués, no s’havia fet cap estafada, eren invencions del “populatxo” que no tenia feina, no importava cap catàstrofe... l’únic que havia de preocupar als homes, dones, nens i nenes d’aquest país, aquella nit, era un nas al que li havien passat el ribot.

Repeteixo, ens tenen per no res. Els va sortir granota l’idea. Però si fan tot aquest muntatge per un apèndix nasal, que no faran per un assumpte més important? Com a exemple, recordeu tot el rebombori que s’ha fet per la grip A, perquè hi havia diners a guanyar (teòricament). Per cert, on deuen ser els “tocats pel dit de deu de la sapiència” que ens van predir desgràcies, morts a dojo i d’altres mals... si no ens vacunàvem? Callats com a morts. No piulen ara, no. I quan van pel carrer passen per l’ombra per no ser tant vistos. Semblava talment lo de la cançó de “La Parrala”, que sí, que sí, que no, que no, depenia de com es posaven el mitjó al matí. Que si als nens no calia vacunar-los, i al dia següent deien tot el contrari, que serien els primers. Persones de risc ho érem tots, sanitaris, policies, jugadors de botifarra, cuiners, conductors d’autobús, advocats, cantautors, distribuïdors de premsa... etc. etc. depèn del dia en que els agafava per fer declaracions, i cada vegada afegien més gent.

I tot això, perquè? per assegurar uns guanys quantiosos, germans. I ara la volen regalar a qualsevol país del tercer món, perquè no saben que fer-ne. Això sí, com deia en Ferreres a l’acudit de El Periòdic, abans els hauran d’espantar una mica als del tercer món, com van fer amb nosaltres. Un altre muntatge. Cal pensar, però, que si aquesta vegada l’han espifiat, d’altres els hi deu sortir be, i nosaltres ni ens en assabentem.

No els puc explicar com tenia el nas la repetidament esmentada senyora. En aquella hora del canvi d’any, em trobava amb immillorable companyia, al Pirineu Aragonès, i tenia tasques, personalíssimes i més importants que dur a terme, i això sí, m’estimo més un nas conegut que qualsevol nas per conèixer. I a sobre, retocat!

Despistats deu voler dir “sense pistes”, suposo. Despistats deuen ser les persones que passen per la vida de puntetes, sense fixar-se en res, o en no gran cosa. Deuen ser els que empren la vida per viure i no per fer de tafaners en existències alienes.

Conversa presumptament quotidiana en qualsevol llar. Pregunta: ”Te’n recordes del cosí del veí del germà del senyor que tenia llogat l’aparcament, a la filla del bar de la cantonada on hi anava a fer el vermut el parent llunyà del conductor de l’autobús?” L’interpel·la’t amb indiferència contesta vagament: “No...” . “Sí, home, sí, -insisteix l’altre,- si no en coneixes cap més!”, i aquí imagineu-vos una dotzena més de referències perquè s’identifiqui al personatge correctament.

El doblement interpel·lat obre els ulls com a plats i torna a contestar: “No!” una mica més picat, i afegeix: “I be, que em vols dir d’aquesta persona?” Doncs que la filla de la seva cosina ha tingut un fill.

Despistats! Santes persones que duen l’innocència del fer safareig a l’ànima! Viuen la seva vida sanament, no els importa el que ha passat, no els neguiteja el que passarà. Viuen l’avui i l’ara, res més. I sempre estan desprevinguts en qualsevol pregunta o mala intenció. Van a un lloc, en automòbil i a la tornada no saben mai per quin camí han vingut. No tant despistats, però previnguts i prudents, són personatges com el Dr. Muntanyola que contava que quan el cridaven de nit per una urgència a l’horta de Lleida, demanava que el vinguessin a buscar en cotxe, perquè: “L’arbre de l’entrada del camí de la torre, que de dia el veus, a la nit es fa fonedís, i a l’estiu està florit i a l’hivern és un tronc sec, per això, i per no donar voltes i voltes amb el meu cotxe, demano que em vinguin a buscar”.

El Dr. Muntanyola és prudent, no despistat. Un despiste extrem, per exemple, és no saber res del 2 a 6!. L’anar pel carrer, als despistats, els suposa un continu exercici de memòria. Passa una persona i sembla que la coneixes, te la mires, i no et diu res. Vol dir que no la coneixes. Si, al contrari, fa una mirada i un somriure, el més pràctic és saludar-la, encara que no sapiguem qui és. El abastament llorejat escriptor Sr. Vallverdú, va escriure la lletra d’una cançó a l’albada de la nova cançó catalana on explicava el comportament d’un personatge que anava pel carrer saludant a tothom: He saludat a tothom que m’he trobat per la vorera / no les he empaitat, ni els he emprenyat anant-los al darrera / tant sols els he saludat amb alegria / bon dia, bon dia, bon dia! . És un bon sistema per no semblar despistat i que vius a la Lluna, quedes be, i fins i tot fas pensar als demés que ets ben educat. Ara que, la següent estrofa, -en Vallverdú- desgranava un reguitzell de reaccions de les persones saludades, que eren tot un espectacle: Els uns em miraven com un cap de trons / d’altres s’apartaven, eren massa bons, / altres emmudien fent-se el desentès / i tots resolien no contestar res.

Us heu fixat que només el personatges importants van pel carrer saludant a tothom, incloses les faroles? Paers en cap, regidors, ( no tots, que hi a excepcions i resulten més aviat tibats) artistes consagrats (lo de consagrats no va amb segones intencions), caps de qualsevol partit, o sigui, persones amb poder. Si voleu que la gent us faci més cas dels que ja us fa, saludeu a tothom! I campi qui pugui! No us diran mai més despistats!

Fa molts anys que no vaig al cine. Per dir-ho exactament, fa molts anys que no vaig al cine de forma cíclica i continuada. No tinc cap motiu per entrar en una sala d’aquestes. És a dir, no cal emprar eufemismes, no m’agrada el cine, al menys en un 99%. Una de les primeres pel·lícules que vaig veure va ser “Le genou de Clair” dirigida pel René Clair. Tot un exemple de poesia. És l’historia d’un noi que s’enamora del genolls d’una noia que es diu Clara. Ves quina ximpleria! Dirà algú, enamorar-se d’uns genolls, si fos d’una pitrera d’aquestes que desafien la llei de la gravetat, encara! Personalment, i a la vista de lo que oferien els cines, ja fa molt temps que vaig decidir tancar el cervell a tota angoixa aliena prefabricada. Si una persona es vol anguniar i de forma gratuïta, pot anar a qualsevol hospital, passar per les habitacions i parlar amb els malalts. Pot ser la conversa no tindrà música de fons tremolosa, que ens anunciï tristors i penes, però no li farà falta.

D’ençà que he donat poc negoci a les sales d’exhibició. Però m’agrada llegir crítiques i així m’assabento per on van els trets. Es veu que ara s’estila el catastrofisme. No és la primera vegada. Catastrofisme a la pantalla, és clar. Sang i fetge a tones.

Diuen que una llegenda maia assegura que el món s’acabarà al 2012. Aquesta pel·lícula no l’haurà vist el nostre alcalde, sinó, perquè tant Parc Tecnològic, pont de Príncep de Viana, Festa Major de maig, l’edifici de la Llotja? No cal fer res! Si al 2012 tot se’n ha d’anar a fer punyetes, més val que es faci soci d’una penya gastronòmica i a criar panxa! I els diners d’aquestes obres els doni a la gent que té dificultats per menjar a diari i dorm pels caixers automàtics quan el fred apreta. Al menys el poc temps que els queda de vida, repeteixo, dos anys, el passaran com Déu mana! Sembla que tot s’acabarà molt aviat, excepte l’afany de fer diners dels productors, que prediquen el que no creuen, però que són conscients de l’existència de molts babaus que els hi segueixen la corda, ben organitzada i orquestrada per agències globals de màrqueting.

La mecànica del catastrofisme ve condicionada per l’existència de tràngols familiars, desorientació popular dels valors espirituals, colls de botella a fi de mes o tot l’any... És clar, davant unes ciutats que s’enfonsen, milions de persones que moren, nens i dones esquarterats per explosions nuclears... quina importància té el no poder atendre l’hipoteca, o el veure que ens queda un mes per que se’ns acabi l’atur i que ens faran fora del pis i haurem de viure a la vorera? Son mals menors que no tenen cap importància i que són fàcils de suportar. El més greu que ens pot passar, segons exhibidors i productors, és que no tinguem diners per pagar l’entrada del cine. Llavors sí, llavors és un drama! Ja no podem donar negoci als de la pel·lícula. I com diuen que un clau treu un altre clau, diguem-la ben grossa per emmascarar l’estrip diari del nostre viure.

Ja fa temps que vaig triar les meves “pel·lícules de capçalera”, o sigui aquelles que em fan riure, que em donen tranquil·litat o que són un exemple del bon fer de directors i actors. Per exemple, “Golfus de Roma”, per exemple “Mamma mia” , per exemple “2001” o tota la sèrie de ‘Allo ‘Allo. Les he vist dotzenes de vegades. Ja en tinc prou. És el meu relaxament. No em fa falta “estar al dia” de relats d’autor de drames varis. Ben filmats, ben dirigits, tot el que vulgueu, però que et fan sortir de la sala amb un cor més encongit del que tenies quan has entrat, afectat per drames personals, o d’amics íntims o del veí de l’escala, que no ens hauria d’importar gens, però que et pesen a l’ànima com si fossin de plom. I a sobre, paga una entrada gens barata. S’ha de ser masoca. Crec que els masoquistes paguen per patir, això també ho deuen saber els productors de tanta catàstrofe filmada.

I ara em perdonareu, però tinc al davant una cuixa d’ànec amb pomes i prunes, amb un toc de mel i de vinagre que, a la que em descuidi, se’m refredarà, i l’ànec fred no val res. Al menys, si ens cau el cel a sobre, com deia l’Obélix, aquest ànec no en sofrirà les conseqüències, en certa manera l’he salvat d’angoixar-se!

Triomfar! Dubto que hi hagi una persona que, en un moment u altre de la vida, no hagi somniat amb aquesta paraula. A un nivell u altre tots hem volgut triomfar. Després, el dia a dia, la monotonia i els hàbits adquirits ens ho han impedit, però somniar, segur que ho hem somniat! Hi ha, però, qui previsor, ell o ells, s’han fabricat el triomf, posant-se la bena abans que la ferida.

Un exemple, molts medis de comunicació. No hi ha una radio que en un moment u altre no s’autoproclami “líder en els medis d’audiència”, segons una enquesta que ningú sap on l’han publicada, ja sigui en una franja horària, o en un tipus de música, i no tenen cap mirament a l’hora de criticar a “otras emisoras que solo dan música para dormir”, la política del “tot val” s’ha imposat. Tenen el triomf assegurat... pels qui els creguin. Però saben que hi ha personal, una mica assilvestrat, que tot s’ho empassa i són brou de cultiu per una auto propaganda fàcil.

De les parafernàlies televisives no caldria parlar-ne, però al menys cal fer-ne esment perquè les escombraries que ens aboquen, també crien “triomfadors”. Des de l’esperpèntic OT fins a les senyores repentinades i de perruques massisses, a cop de laca, i de llàgrima fàcil, que “no sabian que iban a encontrarse con su hijo desaparecido”. Segurament que quan arribin al seu barri, poble o super, tothom els hi donarà l’enhorabona per haver sortit a televisió, “tan guapa y salerosa”. Han triomfat. Han passat de una vida gris i monòtona en un indret oblidat, a ser “la madre de aquel hijo que se marchó y ha vuelto, ¿No lo vio Ud. por Televisión?” I ja en tenen prou. I si te sort, “el hijo” tornarà a desaparèixer, i podrà tornar a plorar davant les càmeres, per morbo de la gent que no te res que fer, ni massa desgràcies a la vida, i s’alimenten de les alienes.

La propaganda televisiva de qualsevol article, també mereixeria un capítol apart però seria massa llarg. “El millor”, “L’únic al mercat”, el “desconfie de las imitaciones” quan segurament seria d’ell del qui devíem desconfiar... són autobombo preparat per enganyar a gent senzilla, els euros dels quals, són tan bons com els de la gent primmirada.

Una altra mena de triomfadors, són aquells que sempre els hi fa falta portar al darrera a altra gent, que els escolti, que els admiri, que els hi riguin les gràcies i es deixin dirigir. Si poguessin, anirien pel carrer, al damunt d’una biga romana i amb una corona de llorer. Son aquells que s’acostumen a aprofitar del treball d’altres, per assumir-lo i presentar-lo com a propi, amb tot l’atreviment del món. En aquest capítol podríem incloure a caps administratius, presumptes artistes, presidents de qualsevol col·lectiu... a tantes i tantes persones que amaguen l’enveja darrera un somriure, davant teu i quan se’ls dona l’esquena, et deixen de volta i mitja.

Resumint: Qui realment triomfa? Doncs molta gent, el que passa és que no ens assabentem del seu èxit. Per exemple: el que fa la feina en silenci, el que en lloc d’anar diàriament de copes, treballa fins a la matinada, el que es prepara abastament, el que, paradoxalment, no busca triomfar, el que sap que hi ha un “més enllà” del lloc assolit i hi vol arribar, el que és actiu, el que no porta eternament la mandra a sobre, el que és senzill, el que té sempre un somriure a la boca, el que no té enveja dels que hi ha més amunt d’ell... Triomfen aquelles meravelloses dones i homes que fan la vida agradable al seu entorn. Triomfen socialment, sempre són ben rebuts a qualsevol lloc.

Un dia, un bon amic que pertany a aquesta estranya, lamentablement, fauna, em va dir: “No podràs considerar que has triomfat fins que la gent que passa pel carrer, et saludi, sense saber ni qui ets, ni el que fas”.

Diuen que en va haver 12. Després 11, ja que un es va donar de baixa voluntària i dramàticament. Després el van substituir per un altre, es veu que tenien recanvis i tot aquella gent. Ves quines coses! I perquè 12? Les tribus d’Israel, potser? És igual, perquè en realitat no són aquest tipus d’apòstols als que em refereixo. Els meus apòstols cada dia són més nombrosos, sorgeixen en el moment més impensat. Els més coneguts i abundants són els apòstols del “Sí, però...” o sigui, són aquelles persones que, a diferència dels bíblics, poden ser homes o dones. I per cert, com és que no hi havia dones “apòstoles”? Tots eren homenots, les dones a casa, a servir els sants sopars, tenir fills i fer la neteja.

Però no ens desviem. Els avesats a filar prim i trobar entrebancs a les nostres opinions, són només persones que volen fer valer la seva dèria, al seu parer, més encertada que la nostra. El tema és igual, sempre tenen la darrera paraula i si no els fas cas, l’equivocat ets tu.

Hi ha els apòstols de bona voluntat. Son aquells que s’ofereixen a resoldre un problema, de qualsevol mena, en lloc teu, sense tenir present que cada casa és un món i Déu a la de tots. Costa feina, sovint, treure-te’ls de sobre.

Hi ha apòstols del tai-xi. T’aturen al carrer i a la primera que poden introduir a la conversa l’exercici a que es dediquen, insisteixen en convèncer-te de que tu has de fer el mateix per les gran avantatges que et pot reportar. Els que fan ioga van pel mateix camí.

També hi ha els apòstols castellers. Son les persones que als dies de festa es dediquen a muntar els castells humans. Tenen un ambient i una companyonia envejables. Com que un ja no està per fer d’anxaneta, et volen apuntar a fer la pinya.

Els que cada diumenge agafen una bicicleta i van d’una punta a l’altra de província (ara, si Déu no ho impedeix, haurem de dir “de vegueria”!) i que volen de totes, totes, que els facis companyia en les excursions, per anar a fer un tip a qualsevol bar, i després tornar cap a casa.

Capítol a part ocupen els fanàtics de la informàtica. T’han de refregar pel nas el poc que saben i quasi et tracten de tercermundista si confesses ignorar els termes propis d’aquesta ciència. Tant fanàtics que fins i tot s’enduen un portàtil al moment de fer el vermut en dia festiu, i el planten al mig de la taula entre les patates fregides, les cerveses i les escopinyes, intentant impressionar a propis i forànis amb els seus coneixements recent adquirits. Segons ells t’has de comprar un aparell demà mateix. Fet i fet, es diria que hi ha un afany per surar, a qualsevol preu, en els minúsculs móns on es desenvolupa el viure diari. I quan troben escoltador pacient, s’aprofiten per atabalar-lo amb raons apreses fa cinc minuts.

Hi ha molta gent, però, que té com a màxima aquella que diu “El meu mal no vol soroll!” i que, sense quedar malament amb ningú, assenteixen i escolten, de forma pacient, totes les raons que els hi són exposades, però sense moure fitxa. Son bones persones que naveguen en aquest mar d’“apostolats” procurant no mullar-se la roba.

Ara, això sí, sembla que si no fas tai-xí, ioga, castells, esport, informàtica... i podríem afegir moltíssimes coses més, ets un murri, una persona poc sociable i poc col·laboradora, quan, en realitat, l’únic que fas és no renunciar a la teva parcel·la de llibertat de fer el que realment et doni la gana de fer i que et plagui totalment, sense influències externes.

Ja ho sabeu, a mi el que m’agrada més, és anar a veure la persona que cuida de la meva salut. Ahir mateix per exemple, la meva psiquiatra, em va posar davant un pa amb pernil, una mica de salmó, un carpaccio de bacallà, un pastel de truita de patata amb capa de xampinyons i una capa de formatge a sobre i unes ametlles fregides amb sucre, acompanyant, un vi blanc de la Conca de Barberà. Mentre, m’explicava que lo important sempre ha estat, menjar poc i pair be. O sigui que he decidit, després de contemplar serenament el panorama d’apostolats varis, que d’anxaneta, res, i de pinya, tampoc. Com a molt, d’aplaudidor.

No! No em refereixo a les de la llum, el gas i d’altres similars. Les males companyies són aquelles que ens veiem obligats a suportar en una proximitat tant petita com és la de dos seients d’autobús urbà. Seients escafenyits, estrets, que no donen més espai que per respirar de tant en tant i que es salten la norma de la prudent proximitat recomanada, entre dues persones, que no pot ser menys de, diuen, 30 cms. Si aquesta distància es redueix, es pot considerar que estem envaint la intimitat del company o companya de seient.

Al autobús, doncs, som tots invasors. Algun fart de sopes deu de pensar ara: “Tinguessis un gran vehicle, com tinc jo, no et passarien aquestes coses.” És el que té la classe mitjana, que hi voleu fer! Ara que gran, el que es diu gran, ja ho és un autobús, el que hi ha és massa gent! Fa poc vaig pujar al vehicle de referència, i vaig seure a l’esquerra, tocant a la finestreta, per si algú es volia col·locar al seient que hi ha veí al passadís. Pocs segons després, una senyora entradíssima en anys, va seure al meu cantó. Al cap d’una estona em va sonar el mòbil, i vaig tenir que fer algun exercici de contorsionisme per treure’l de la butxaca. Es veu que vaig fregar, lleugerament, la mànega de la dita senyora, i va canviar de seient ràpidament. Se’m va quedar una cara de tonto tremenda. “Pot ser faig pudor”, vaig pensar, vaig auto ensumar-me dissimuladament i vaig comprovar que no podia ser per l’olor, que havia marxat, devia ser, doncs, per dignitat!. Carai! si que era digna!.

Un cop desempallegat de l’esperpèntica senyora, El de Més Amunt em va castigar (també deu de ser molt digne) i va seure al meu cantó un home, sense afaitar, sense rentar des de feia mesos, vaig suposar, portava un desordre al cabell que deixava entreveure l’absència d’aigua i sabó des de feia una bona temporada. La olor corporal era com un mal son, acompanyada d’una més que suposada incontinència urinària que acabava d’adornar, fastigosament, el pastel. Vaig procurar respirar una vegada de cada cinc, i quan ja començava, un servidor, a prendre un color de to morat de cara, el senyor va baixar de l’autobús. Esfumats la digna i l’olorós, va venir a caure al meu cantó un nou vingut de pell fosca, fosquíssima, més concretament: negre. Portava un aparell de telèfon amb el que es comunicava, es veu, amb Gàmbia, i us puc assegurar que, el fabricat de Movistar, no li feia cap falta, ja que els crits que feia podien traspassar tranquil·lament l’estret de Gibraltar. I devia de tenir molta raó ja que els cops de braç i cames, ultrapassaven la dita distància de 30 cms.

Més tard, marxat el nouvingut, va seure una noia d’uns vint i tants anys, que a part de portar un altre mòbil apegat a l’orella, portava la pell foradada per diversos indrets, i un escot que marejava, al menys a mi, així que per no tenir problemes amb la tensió, vaig mirar solament una vegada. Per als vellets, aquests espectacles no són recomanables. La conversa no es pot transcriure per no espantar als soferts lectors, però resumida, explicava a una amiga els problemes d’incontinència sexual de l’entrecuix de la seva parella. Com que ho feia semblant al nouvingut, o sigui a crits, tots els viatgers varem tenir una detallada explicació de les seves cuites de catre. El viatge ja arribava a la seva fi i quan volia abandonar el seient, van assaltar el vehicle una colla de kumbaiàs, tots amb motxilles, disposats a conquerir el nostre Pirineu i que sense tallar-se gens, van deixar al mig del pas i calia sortejar-les com poguessis. L’olor d’aquests esforçats conqueridors, mostra de la gent jove que en diríem “sana”, també revelava la seva ignorància en desodorants. Això sí, rastes en portaven a dojo.

«Sans» ho devien ser, i “olorosos” també. Va voler la casualitat que el vehicle urbà parés davant d’una consulta del que jo en dic, Departament per Oblidar les Cargues Diàries Normals. Naturalment hi vaig entrar, esperant no se’m haguessin apegat les diferents ferums fastigoses de l’autobús. Unes mongetes amb sèpia amb un vi negre de raça, em van fer oblidar les males companyies del viatge. De cullerada en cullerada vaig anar perdent consciència del que havia viscut. Els “perfums” del transport públic quedaven molt lluny. De cop se’m va atansar una noia i em preguntà: “Perdoni, li puc fer una pregunta?” i sense deixar-me contestar va continuar: “Quina marca de colònia porta vostè?” Em vaig posar vermell com una tomata que sigui vermella, i interiorment vaig pensar: “A que se’m ha apegat a la roba l’olor de l’incontinent, i aquesta mossa se m’està rifant a tall de conyeta marinera fina?” i vaig contestar: “Doncs no ho sé, la que m’aconsellen a ca la Júlia!.”

I em vaig quedar tant ample!

Tota localitat rural, associació de veïns, barriades vàries que vulguin marcar postura, per les festes, han de tenir en el capítol cultural: pregó, pubilles, ballada de sardanes, havaneres i trobada de puntaires. Lo del xumba xumba ja ve sol i de cultural no té gaire. Centrem-nos amb les puntaires. Qui són les puntaires? Doncs una munió de dones i homes (homes no gaires, val a dir) que porten els seus coixins de puntes, pràcticament, per tot el nostre País, ensenyant el seu treball acuradíssim, a sota el sol, al carrer, (si plou, cametes ajudeu-me) a sota els arbres, als porxos, si n’hi ha, orgullosos del que fan.

Es retroben a cada festa, riuen, són amics, admiren el treball dels demés, aprenen, pregunten, indaguen tot el que es pot referir al treball amb fil i boixets, o “bolillos” o digueu-ne com vulgueu. Asseguts en cadires, no sempre còmodes, fan un entrepà cap allà a les onze, per agafar forces i seguir amb la tasca de teixir. No cobren res, a l’inrevés, normalment els costa pagar les despeses del viatge. Em fan enveja, la veritat. Els conviden a participar, si poden i volen, be, sinó una altra festa es retrobaran.

En la trobada del Secà de Sant Pere, vaig voler apuntar tots els pobles que hi participaven i al cap d’una estona, me’n vaig cansar, i és que hi eren tots, o gairebé, representats. Em va cridar l’atenció la presència d’un grup de la Franja de Ponent, concretament de Graus. Parlaven català, castellà, grausí, el que convingués. La Sole Castán i “sus muchachas”, la Rosaura, la Emilia, la María Dolores... i no n’hi havia més perquè les demés devien tenir feina, es remenaven amb les companyes catalanes entenent-se perfectament.

Allí ningú va parlar de la “maldat” del Museu de Lleida, que, segons els de Saragossa, concretament, d’aquell xicot de Bonansa, vol arrabassar amb tota cosa que porti algun daurat i que hagi passat per una església. Allí no va haver-hi cap tipus de polèmica. Escoltant-les, en grup, a les catalanes i a les aragoneses, em recordaven un estol de orenetes, quan un dia de juny al matí, volen i volen sense massa destí clar, però que és molt bonic escoltar-les.

Quan, des de l’organització, van tocar retirada, perquè ja era l’hora d’anar a dinar, van recollir tots els estris i els obsequis que es van sortejar, es van entaforar cadascú al seu cotxe, i en un tres i no res es va quedar la plaça silenciosa. Ja havien vist, ja havien comparat, havien rigut, havien estat admirats per la seva feina i havien admirat la dels demés. Ja en tenien prou.

M’agradaria que els apòstols del mòbil, del “jo més que tu”, del “no en tens ni idea”, de “el que faig té qualitat, tu, n’has d’aprendre molt encara” i altres posicions supèrbies que cada dia hem de fer veure que no hem escoltat, per no posar més llenya al foc, anessin a les trobades de puntaires i prenguessin exemple de tolerància, del riure per riure, de la bona fe de tothom. Per triomfar, a aquestes dones i homes, no els fa falta lluir telèfon, ni portar eternament una agenda a la mà, ni dutxar-se amb colònia al matí, ni menysprear als demés.

Per triomfar cal treball, humilitat i respecte per tothom. Però és clar, als ordinadors (i aquesta gent executiva ho fa quasi tot per ordinador) encara no els han programat per informar de les avantatges que té el fer puntes de coixí i segurament ho considerarien una pèrdua de temps, i el ramat que ens envolta, majoritàriament, sense ordinador es senten orfes. A vegades, ni una truita de patata, farien, si algun programa de cuina de l’aparell amb tecles, no els digués que les patates s’han de pelar, partir finament i fregir-les, abans de tirar-li l’ou!

Si un dia decideixen relaxar-se fent randes, ja no hi seran a temps!

Ja estem a l’estiu, (afirmació categòrica per si algú no se’n hagués assabentat). Ja estem a l’estiu, repeteixo, i sembla obligació de tot ser humà que s’ho pugui pagar, l’anar de vacances, per relaxar-se, per carregar les piles, (quina frase més ruc! Sembla que tots siguem robots!), i fins i tot per refregar-li pel nas de la veïna el fet, i justificar l’abandó de la llar pairal uns dies.. Punt i a part. Rebombori de preparació de maletes, rebombori de “que agafo i que no agafo” i més rebombori de: “El banyador aquest any no m’anirà be!”. A totes les cases gairebé igual.

Un cop tot a punt per la marxa, visitem tres llocs diferents de partida. Sis del matí, aglomeració de gent, en qualsevol cantonada de la ciutat, que parla suau per no molestar als veïns que dormen, (a vegades no i armen un xivarri considerable). Arriba un autocar, carrega als que esperaven i primeres discussions: “Jo vaig pagar abans que vostè, i l’han posat davant meu...” entaforament a pressió dels que van a viatjar a “relaxar-se” i cap a la platja (normalment).

Arribada a l’hotel que, segons la propaganda està a cinc minuts de la platja” i dolorós reconeixement de que en aquella localitat, els minuts tenen 200 segons, per lo baix. Menjar a toc de xiulet, i visites semi obligades sota un sol de justícia. Excursions, a les que si no “t’apuntes” quedes malament. Tot plegat, al cap de 15 dies, desig irrefrenable de tornar a casa.

Un altre punt de partida. Cotxe particular, baixada de casa de tots els estris per passar els 15 dies a la platja. La trona del nen, el monopatí del nen més gran, els llençols, alguna manta per si una nit fa fresca, les maletes, l’oli per 15 dies, perquè ja se sap que a la platja no tenen el mateix que a casa. La padrina, els críos, el padrí, el canari... i una hora i mitja per sortir de la ciutat... i una altra hora i mitja per entrar a la localitat d’estiueig. Pujada de tots els embalums a l’apartament a sota 39º, i quan el cap de família diu allò de: “em poso el banyador i vaig a fer un tom per la platja!”, invariablement la resposta de la parella és: “i qui ha d’anar al Súper, i carregar tot el que em fa falta per fer el dinar, com una mula, jo?” I cap al Súper, on són “atesos” per una dependència altament especialitzada en no saber fer gran cosa, escoltar allò de “de costillas no habrà hasta pasado mañana, si quiere coja algo de lo que queda” i pagar-ho a preu caríssim. Tot això, repetit durant 15 dies, deu relaxar moltíssim.

El darrer punt no té partida, més aviat té quedada. L’esposa i la mainada “relaxant-se” on sigui. El marit cuidant l’hortet, sobre tot si té negoci propi. Volteta per veure que la botiga segueix al mateix lloc on estava ahir, i que és d’on surten les garrofes, cervesa ben fresca, dinar i migdiada. Al llevar-se (tard), visita a la dutxa, posta a punt a base de perfum i alguna altra cosa, taxi, i visita a un restaurant on trobar-se còmode. Sopar.

Altre cop taxi i visita qualsevol pub per fer una copa amb algun amic que s’ha tingut que quedar a la capital. Xerrada per arreglar el món i a dormir. Això és relax. Tot el demés, i hi ha més casos, és posar nervis a sobre els que ja es tenen, i tornar a la feina totalment fet una desferra humana, jurant i perjurant que “l’any que ve, no m’enganxaran, no!”

Però ja se sap, la carn és dèbil i s’hi torna a caure. Ara, això sí, si explica a algú, el que no s’ha mogut del seu lloc habitual, que s’ha quedat a estiuejar i a relaxar-se a casa, el prendran per faltat.

Com deia Santa Teresa, (no sé si era Santa Teresa o Santa Tereseta, que sempre he portat una mica de confusió en quina és una o altra. Em fa falta una aclariment del Mestre Curcó) “Vivo sin vivir en mi...”, doncs això. Cada vegada m’esvero més de l’entorn, o l’època, o el dia a dia, digueu com vulgueu, més concretament, de les bajanades diàries.

He fet un viatge pel proper Aragó, a Osca. Per la carretera he tingut que anar mirant les senyals de velocitat i respectar-les, mirant cada pocs segons l’agulla de control del cotxe per no excedir de la xifra marcada i la de revolucions del motor, no avançar a un altre vehicle allí on està prohibit, vigilar que el camió del darrera no s’apegués massa al meu cotxe, (quina mania provocadora que tenen els camioners, de fer-se poderosos e insolents amb els vehicles petits) i sobre tot, vigilar les advertències de radar. A vegades hi són, (els avisos) i a vegades no, o sigui, que cal anar amb l’ull obert. Us heu fixat que no he escrit ni una vegada “mirar a la carretera”?. I és que a més a més, naturalment, cal mirar-hi, vigilar que no hagi ningú amb una copa de més que vingui de cara a tu, que no ens trobem amb una cursa de camions de gran tonatge i, “Ja t’apartaràs...!”

A hores “normals” la conducció s’ha fet anàrquica. Hi ha molt xoferet que dins del cotxe es creu poderós. Ja no us dic res de hores tardanes del divendres o el dissabte, on els conductors de vehicles tunejats, amb els vidres baixats amb el xumba xumba corresponent, volen provocar i exhibir-se a la gent que passa, ja que amb la seva intel·ligència, es veu, no poden fer-ho.

El que m’ha deixat una mica sorprès, són uns cartells que senyalen la “zona d’acumulament d’accidents”, al principi, i al final, la “fi de la zona d’acumulament d’accidents”. Vaig pensar: “Estem salvats! Si ja estem fora de la “zona d’acumulament d’accidents” ja no ens pot passar res!” Si tenim una topada amb un automòbil, menat per un brètol carregat de alcohol i droga, la culpa serà nostra, perquè serem molt rucs, per tenir l’accident fora de la zona marcada. Fins i tot això han de senyalar! És una altra demencialitat acceptada. Abans es posava “zona perillosa” i ja n’hi havia prou. Ara no, ara fa falta, es veu, la reunió d’un Consell Assessor, que dictamini quina frase podrien posar més ridícula i “rimbombant”.

Us heu fixat que l’autoritat pertinent, gairebé sempre multa al conductors temorosos, que en un moment donat es passen 10 km. del màxim marcat i que als prepotents o “echaos pa alante” amb vehicle alemany de gran cilindrada casualment no els multen massa?

Al arribar a casa he posat una vela a “Sant AVE”, que ens porta, asseguts, còmodes i frescos a l’estiu i amb calefacció al hivern, on sigui, o gairebé. I és que he vist per la carretera, mala educació, prepotència, despreci de la vida aliena, afany recaptatori, incultura, acceleradors de peu nerviós... i ni un agent de l’orde, potser perquè feia molta calor, o estaven ocupats en multar vehicles mal aparcats, ves a saber!

Hi ha professionals que han de conviure cada dia damunt de l’asfalt, els uns amunt, els altres avall, i guanyar-se la vida al cantó d’aquesta “fauna” i aquest rebombori que és una carretera. No els hi envejo.

Quasi seria millor tornar als camins de carro, polsosos, amb clots, amb pedres, però sense cap presa per arribar a la meta, i arribar-hi vius. El demés, com deia un bon amic, és fumet de cantarrià, que no he sabut mai el que vol dir, però em sembla que massa important, aquest fumet, no ho deu ser.

Octubre, temps insegur, i a Lleida més. Al matí, fresca, al migdia, calor i al vespre torna la rasca. Seieu on vulgueu i mireu. Desfilaran davant vostre una sèrie de personatges abillats de la forma més diferent i contraposada. Comencem pels nou vinguts que llueixen uns jerseis de coll alt, gruixuts, que jo no sé que faran a l’hivern. Al cap d’uns minuts podreu veure desfilar una sèrie de noies i nois joves, amb unes samarretes sense mànegues i a sobre exhibint uns melics i uns finals d’esquena, per ser fi, i una sèrie de roba interior superior i inferior (no sempre amb la pulcritud que caldria, val a dir; es veu que hi ha molta rentadora en vaga!) que et posa els pels de punta. Com no tenen fred? Tot seguit algun padrí o padrina amb l’abric per anar al Pol Nord. és a dir, es deuen de trobar, a casa, a la seva intimitat, cada dia, amb el dubte existencial de bon matí. Que em poso? I és clar et trobes de tot. I em quedo per saber si pot més l’afany d’exhibicionisme, d’una agulla o un clau clavat a la pell o un tatuatge que el fred que fa?

D’altra banda hi ha els que anant tapats o tapades amb una peça de vestir adient i amb unes bufandes de llana o pasmines o com es digui, segueixen exhibint el començament del cordó umbilical tallat fa 18, 25 o 30 anys... foradat per alguna cosa metàl·lica.

Si després d’aquesta batuda observativa no en tenim prou, podem, discretament, introduir-nos en algun establiment de roba on es “dissenyen” bodes. Aquí la cosa pot ser, (sense ànim d’ofendre a ningú no fora que se’m enfadessin els del ram, que tot es podria donar), d’un somriure perllongat per no de riallada contínua. M’explico (ja ho veurem). Resulta que m’he de morir sense saber el motiu pel que una Sra. (mai un senyor, o poques vegades) no pot anar a una boda amb el vestit que va portar a la darrera a la que va assistir. Les amigues se la mirarien com un gat amb cinc potes i fins i tot li podrien preguntar si és que el matrimoni, el negoci o la salut li anava malament. és inconcebible que una dona vesteixi dues vegades igual en sendes bodes! Si en una ocasió es van gastar, posem per cas, 180.000 euros, han d’arribar als 200.000 en la cerimònia actual o alguna cosa no funciona en aquella casa! Els homes, amb una camisa blanca, una corbata que estigui a la moda (normalment d’un gust criminal!) i el vestit que varem portar el dia del nostre matrimoni, (si no ens hem engreixat molt), ja passem. Però elles no! I com més joves són més han de canviar. Potser és perquè el vestit el paga el pare. I si a la que va a comprar un vestit li passa pel cap de dir a la dependenta: “És que soc la madrina de la boda”, ja ha begut oli! Li comencen a posar per sobre, flors, llaços, túniques que, un cop guarnida, més aviat s’assembla a una cortina amb cames, amb un capet que s’esforça per sortir de tant guarniment.

En desvio del tema del vestuari, però és que és un complement imprescindible. Ja em perdonareu. Els pentinats. Complementen els vestits. Els d’ells, cabell tallat o ara rapat, que dissimula moltes alopècies prematures. Punt. Res més. No he estat mai masclista i penso que no ho estaré mai, però és que no em puc resistir a riure abastament al veure la maldat de certes perruqueres (no totes, quedi clar per les que són fàcilment sensibles) al veure els “dissenys” dels pentinats, fins i tot amb aplics de pel de visó els he arribat a veure, en ple mes d’agost. Com és pot menjar, anar al WC, parlar amb 38º a l’ombra, amb una espècie de pastís damunt el cap?

Vestuaris!... Que us passeu molt temps penjats a l’armari i que quan us despengen és per substituir-vos per uns de més nous. La vostra vida és efímera i el vostre botxí una dictadura, tolerada, que s’anomena moda.

Diu el saberut Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que la paraula “Addicció” defineix l’estat de dependència fisiològica o patològica a una substància o una pràctica, més enllà del control voluntari. Tenen raó els de l’Institut, però potser no tota. Tenim la paraula “Addició” com definició i etiquetatge d’una cosa dolenta, nociva, perjudicial... i crec que no sempre és així. Si en lloc de la parauleta en qüestió, féssim anar la de “costum”, “hàbit” “rutina”... veuríem que la cosa perd força i encaixa més en la parla diària.

Per exemple: Addicció al sexe. Pensem hipócritament: “Malament! No pot ser bo! No es pot estar tot el dia pensant en el mateix! Quina marranada! Quina porcada! Això pot comportar poca atenció a les tasques diàries, assetjament laboral a les companyes de feina (rarament als companys, i aquesta discriminació és rara, oi? perquè serà?), menyspreu i emprament viciós dels sagrats deures matrimonials si no es fa per procrear i mantenir l’espècie. Els que tenen aquesta addicció, són malalts mentals que haurien d’estar reclosos al psiquiàtric!” La paraula “addicció” ens ha dut a confondre els termes, perquè si en lloc de qualificar així la relació continuada i satisfactòria de la pràctica del sexe, pensem en dues persones enamorades, que es desitgen, que es comprenen i que sempre que poden ho posen en pràctica, se’ns fa més fàcil de pair. Normalment només ho rebutgen aquelles persones que mai han sabut explicar les seves coses íntimes, com una relació d’amor freqüent i continuada, al contrari, han vist una obligació que tant aviat se l’han pogut treure del damunt, amb qualsevol excusa, han respirat tranquils.

Hi ha, però, addiccions més rares, com són les addicions al treball. Quan el divendres al vespre sona el timbre de la porta de casa i l’esposa va a obrir delerosa de trobar al marit amb un ram de flors, i el veu carregat d’expedients per enllestir el fi de setmana, per “fer mèrits i quedar be amb l’empresa” queda palesa, de cop i volta, que aquesta és una addicció molt greu i perillosa. Tant com descobrir que la parella té un amant.

Hi ha addiccions pernicioses, com pot ser la d’ensopegar impensadament i repetidament, amb el forat d’una claveguera oberta, per exemple, al nostre carrer Major. Ara be, com que al davant del forat de la claveguera hi ha una farmàcia, sempre poden ser atesos de la caiguda acuradament. Aquesta addicció té molts partidaris. Cada dia són més i s’entesten, repetidament, en deixar en evidència al nostre modèlic Ajuntament, que té cura de que tot estigui correcte i políticament presentable. Es va sentir dir, fa poc a un personatge de la Casa Gran: “Però, que no miren a terra quan caminen?” També es pot acabar fent un petó a les rajoles, topant amb la resta d’uns suports, mal polits de marquesina d’autobús, traslladada a dos metres de la seva situació inicial, perquè algun comerciant va dir que li tapava l’aparador. D’aquesta darrera addicció m’hi he fet soci darrerament i cada dia me’n recordo més de la marquesina, del comerciant i de la seva família, dolorosament.

Una addicció gloriosa, a la que el Dr. de bata blanca que cuida de la meva salut no hi estarà gens d’acord, és a la del pa amb tomata, tallat a mà, amb un pernil de Jabugo al cantó i un porró de vi negre dels que fan a Pinyana. Curiosament ha sorgit un altre opositor a l’addicció del meu pa amb tomata i pernil, i aquest sí que no me l’esperava. Es tracta del director del banc on hi tinc habitualment el compte corrent (amb el sempiternal saldo vermell), que em va arreplegar l’altre dia, a mig desdejunar, i em va explicar, de forma prou incorrecta i airada, que no es pot lluir Jabugo mentre els meus números s’assemblen cada dia més a l’antic partit comunista.

Què voleu que hi faci? La carn és dèbil! I el pernil estava de bo...!

Soc home de radio, no puc ni vull negar-ho. Em va acompanyar de petit, (fa anys) amb un aparell que s’havia d’escalfar abans d’escoltar res, que feia molt soroll i que tenia interferències de tot tipus, em va acompanyar d’adolescent, va minvar el meu interès de preadult, però va ser el xarampió de la TV, com un enamorament passatger, vaja. En fi! repeteixo, soc home de radio.

No és que la TV no m’agradi, es que li estic agafant repugnància, salvant, això sí, les TV locals que són netes la major part del temps i que et donen noticies interessants de Lleida, de gent que coneixes, i que no abunden de la sang i ceba de les nacionals. Les grans cadenes usen i abusen de la manipulació de tot el que aboquen i al capdavall de la jornada tot és brossa per abocar a les escombraries.

La radio, darrerament, prolifera en emetre música segons quines emissores, música que, ben apariada i classificada, distreu força, acompanya, no cal deixar cap feina per escoltar-la, això sí, quan a les hores en punt donen noticies, salvo que sigueu masoquistes, es pot tancar la sintonia i en tres o quatre minuts tornar a donar-li veu. La Gala, esposa de Dalí, no volia sentir parlar a casa seva ni de morts ni de malalties. Em passa el mateix amb les noticies. Lluny de la roba! Gairebé no n’hi ha cap de bona! Motiu de riallada i de tancar l’aparell és el sentir com un locutor ens deixa anar, sense cap vergonya, “l’interessant” notícia de que: “Catalunya ha baixat un 9’14% els accidents de tràfic i així ja s’ha anivellat amb Europa” Redéu! Com havia pogut aquest humil lletraferit subsistir sense conèixer aquesta notícia? Ens prenen per rucs d’una manera descarada, no hi ha noves més interessants a nivell local que aquest tipus d’informació que només serveix per omplir uns segons i “ja hem complert”? Per això, els noticiaris, amb tot el meu respecte pels qui els escriuen i per als que els llegeixen, cal deixar-los passar, com si no anessin amb nosaltres. Fa uns anys en una conversa privada que vaig tenir amb en Frederic Mayor Zaragoza, em va advertir del perill de l’allau d’informació que se’ns venia a sobre i que, per damunt de tot, s’hauria de classificar el que ens volien fer sentir.

Però la resta és prou aprofitable, inclosos els anuncis, molts dels quals ressalten la nostra condició provinciana (no hi ha cap assessor de continguts, dicció, entonació... per a les senyores i senyors que es posen davant un micròfon a l’hora de gravar un anunci?) evidentment serveixen per saber on hem d’anar a comprar, però que voleu que us digui? Quan escolto l’autobombo que certs anunciants llueixen, m’agafa una espècie d’escalfred, en preguntar-me si tot allò que diuen pot ser veritat o no...

La radio, avui per avui, és el medi més pràctic. Pots cercar l’emissora que et convingui i fer el dinar, o el que vulguis i sentir-te acompanyat. La TV no, la TV l’has de mirar i et distreu de la feina a fer. Quantes olles s’ha socarrimat per culpa de la petita pantalla! I fins i tot te la pots emportar, a la radio, al llit i, molt fluixeta de veu, et recorda les velles cançons que et cantava la mare per fer-te dormir.

De totes formes, a qui pot importar que sigui un home de radio?

He estat de vacances. Curtes, avançades a les dates “oficials” per fer-ne, però vacances al cap i a la fi, que és el que importa. No us puc parlar i lluir cap lloc exòtic com a destí del meu viatge, ni cap creuer, ni penso dir mentides al respecte per sorprendre i ser admirat. Només us diré que teníem dos quilòmetres de platja per a sis persones. I que és molt a prop de casa.

Vacances vol dir, o hauria de voler dir, netejar el cervell. Hauria de voler significar tornar a ser aquelles persones que érem quan la quadriculació del món actual encara no ens havia fet presoners. Vol dir perdre 30 anys, o més. Recuperar els camins perduts durant uns dies. Quedar amb la boca oberta al veure sortir el sol. Fer-ho a la posta no té mèrit, ho fa qualsevol. Poder tastar una sangria, com Déu mana, (i no per enganyar “guiris”), a la llum de la lluna al “Capitan”. Tornar a casa sentint que encara ets persona. I no m’he tingut que posar roba per quedar be, ni posar-me botes per anar d’excursió a veure monuments i pedres velles, més aviat m’he n’he tingut que treure de roba. I és que “El Capitan” de la sangria, té el vaixell aturat fa temps, i encara més, dubto que mai hagi navegat, té una mar de sorra i no cal gastar massa en l’abillament.

Quan el caminar es fa curt i reposat, es pot bastir, amb la vista i l’imaginació, tots aquells racons que són agradables i viure i gaudir-los com si estiguéssim allí i assegut a la quilomètrica extensió de sorra, veure les onades que van i venen, sense més pretensió que el donar un ritme als ulls, desconegut la resta de l’any.

Pel passeig, al meu cantó, passen corrent vàries persones, i no, no les persegueix ningú. Fan exercici. Fan exercici suant la samarreta, per perdre pes, per mantenir el cos “en forma” i complir amb els standars programats per la nostra societat per tal de quedar formosos i atractius. D’altres, amb un vestuari llampant, passen amb bicicleta. Més cap allà, unes mestresses de casa, arrosseguen carretonades de queviures per donar ranxo a tots els estiuejants que encabeixen amb calçador en apartaments per dues persones i que acaben essent sis.

No es respira, precisament, un ambient de relaxació física i mental. Sembla que la gent va a fer vacances per cansar-se en aquelles coses que no són permeses en la vida normal. M’imagino que, de tornada a les tasques respectives, s’hauran de prendre unes altres vacances per descansar de les vacances.

Personalment, he donat vacances a la meva dieta espartana habitual, i puc contemplar damunt de la taula, patés, tonyina, bulls blanc i negre, pa torrat amb un rajolí d’oli i un all fregat per sobre, uns formatges, un pernil prou acceptable, un vi del Priorat i de propina la segona de Häendel (hi tinc debilitat per aquesta simfonia, que voleu que us digui!) per fer més lúdic l’acte de menjar. Segurament, a la tornada a casa, hauré incomplert totes les normes per ser estandarditzat com a formós i atractiu. Ja vindran els àpats a base de verdura i amanides vàries de color verd exclusiu. Però les normes i els manaments van ser creats per transgredir-los i també els hi he donat vacances. O no?

Quan tu ten vas cap a casa/ quan tot ja torna al seu lloc/ quan, poc a poc, desfem sempre/el camí que hem fet tots dos... així deia la lletra d’una cançó, d’un presumpte cantautor de la Nova Cançó catalana dels anys 60, que explicava el que sentia al acompanyar a l’estimada, al vespre dels diumenges, cap al seu domicili. Em va venir a la memòria mentre veia, la nit del diumenge, les parelles de totes les edats que als vols de les deu de la nit, feien camí de retorn cap a la llar. Diu una dita: “Ets més avorrit que un diumenge a la tarda” i això semblaven reflectir les cares del vianants.

Han canviat les costums. Fa anys la festa es començava als dissabtes. Ara no. Segons com i en època de curs acadèmic, ja comencen al dijous, per allò que al divendres els estudiants forasters marxen cap a casa. Malgrat això el més normal és començar la festa i la disbauxa els divendres. Als divendres s’obren una munió de possibilitats de diversió, que s’allargassen fins al dissabte o diumenge de matinada.

A l’avantsala del dissabte, ja pots contemplar per les vies més cèntriques de la nostra ciutat, cotxes i motos tripulats per menors de 40 anys, fent revolts violents i fent grinyolar els neumàtics dels vehicles, porten els vidres dels cotxes oberts i la música ben forta, criden i treuen els braços, per ensenyar les botelles de alcohol que porten i per portar el ritme de la música, per espant de la bona gent que va a peu. Això es veu que és senyal de festa, i de demostració provocadorament sonora i perillosa dels “valents” que van al volant. Les nits també són llargues, a les set del matí i a les vuit i fins i tot a les nou, es veu retirar grups de nois i noies, en diferent estat etílic o d’altres substàncies. Al dissabte, repetició de la jugada, però al diumenge... ai! El diumenge, germans, és diferent. Dues nits alcohòliques són difícils de pair i els avalotadors resten dormits als seus catres.

Llavors surt la gent més gran. Van a missa, donen una volta per la rambla i fins i tot van al cine o a fer una cervesa a una terrassa. I cap a les nou del vespre tornen cap a casa, i és aquí on m’agrada veure’ls. Hi ha parelles d’avis que amb el pas natural dels avis, o sigui poc a poc, van badant pels aparadors, tot fent camí de tornada. Alguns, els menys, van agafats de la mà. Vesteixen, ells correctes, i elles amb vestits que han conegut millors temps, i que la jubilació no permet renovar. D’altres parelles, de mitja edat, llueixen millor vestuari i aquests sí s’agafen de la mà o del coll, depèn. Parelles joves amb els marrecs plorant, cansats de donar voltes, també van agafats.

Tots porten, però, la mateixa cara. Una cara entre avorrits i fastiguejats de pensar que al dia següent és dilluns, dia de tornar a la feina, de posar-se les piles, de seure davant d’un ordinador i tornar a arrenglerar xifres i lletres. Els jubilats, no arrengleren res, però saben que falten 5 dies per tornar a fer festa (?). En general sembla que tothom torna casa cansat de tenir temps de lleure. Tot torna al seu lloc... efectivament, com deia la cançó. Hi ha com un avorriment general en l’ambient. I és que, com a la pel·lícula “Benvingut Mr. Marshall” un cop ens hem tret la disfressa del “fer festa”, esdevenim éssers normals, amb les nostres penes i les nostres alegries.

Però cal fer festa! Sortir a sopar, anar a ballar!, per això no llencem la disfressa massa lluny, esperant que arribi el proper divendres, i tornem a fer viure les il·lusions durant dos dies i el que puguem esgarrapar al dia que precedeix al dissabte. Petons!

Em fan «repelús»! No ho puc evitar! Tanta solemnitat, tant silenci que presàgia l’emmagatzemen de drames varis. Aquell posar cara seria per estar a to amb les circumstàncies. Aquell donar la mà i dir allò de “l’acompanyo en el sentiment” i en moltes ocasions ni conèixer al difunt. Aquella pregunta de “Què el voleu veure?” Aquell dir que “Sí...” per compromís i aquell dir ”Ha quedat molt natural...” com si tota la vida hagués fet cara de mort, i sortir de la cambra mortuòria, trobar algun conegut i preguntar, “Què, què et va semblar el Barça? No podem guanyar res més, oi?”

Els tanatoris tenen, normalment, un abans i un després. L’abans es dona abans d’entrar i el després es “després de veure al mort (o a la morta)”. No es tracta de que hagin de plorar als difunts tots els veïns de l’escala que han anat a acomiadar per fer costat a la família, però sorprèn la lleugeresa de passar de la cara seriosa, al tema trivial.

Per damunt de tot és una persona que “ha marxat”. Que en el més normal dels casos, en unes hores, després de viure la tira d’anys, quedarà fet un munt de cendra. El seu cor, les seves idees, tot el que ha estat restarà en un no res. Sembla com si el personal, intuint el que un dia els passarà a ells, volguessin fugir d’escola el més ràpid possible, encetant un tema agradable de conversa.

Per culminar el fet del trist i desagradable que resulta perdre una persona coneguda i estimada, només cal tenir la mala sort d’ensopegar amb algun oficiant dels ritus funeraris, dels de “feina fuig” que, en lloc d’integrar-se autènticament amb el dolor de la família i amics, “posa en escena” un sermó tradicional, ple de tòpics, de frases fetes, pronunciades amb un to, presumptament solemne, comparant els sofriments de Jesús a la creu, amb els de l’extint. Sermó que deixa a la família afectada, totalment freda, (el difunt ni se’n entera, d’altra banda ja fa hores que n’està de fred) poc acostumada, generalment, als texts bíblics i els sona com les coses que publica el Butlletí Oficial de l’Estat, del que tampoc mai han llegit res. Tothom posa la cara que el moment exigeix, en lloc de, i a ningú li passa pel magí, sortir a l’altar i exigir al capellà que els expliqui alguna cosa que els porti consol. Tot plegat, resumit, ve a dir que als tanatoris i posteriorment a l’església, no hi anem a passar gaire bona estona. Per això trenquem l’angoixa i a la pena amb qualsevol frivolitat, el més aviat que podem.

Particularment no voldria semblar superficial, però per trencar l’evocació de les males estones passades al lloc de referència, i per seguir la costum, que carai! vull demanar al noiet (ja no tan noiet ben pensat) de Sampedor, de cognom Guardiola, s’esmerci, en properes temporades, en fer guanyar al seu equip de sempre, tot el que pugui, ja que, si com deia La Trinca, arribéssim a passar 14 anys sense una lliga, els tanatoris, tema central d’avui, proliferaran a cada cantonada per donar servei a les conseqüències dels cobriments de cor que provocaran els resultats negatius (Déu no ho vulgui!) als seguidors del Barça.

Veieu? Tant parlar dels difunts i la cosa ha desembocat inevitablement a escriure dels blaugrana, per oblidar les penes. I és que tant rumiar desgràcies porta a cercar alguna alegria, per compensar, vulguem o no. I cal dir ben alt i amb orgull que tenim un equip de gent espavilada i intel·ligent (els seus milions han costat) i per molts anys que ho siguin, lluny dels anomenats “sepulcres blanquejats”, i és que amb el color blanc em passa com amb els tanatoris. Em fa «repelús»!

És una sensació estranya això de fer el ridícul. És una situació que no s’ha buscat, però que t’hi trobes, i, el que és pitjor, no saps si tirar endavant o endarrere. Podríem dir, d’entrada, que és l’enfrontament d’una persona sense cap mala intenció, amb una altra no tan ben intencionada, o amb una circumstància que li és molesta. Això a grans trets.

En una ocasió, i parlant d’un tercer al que tenia per un bon home, el meu interlocutor em va adreçar una pregunta-sentència: “Deu de ser molt ruc, oi?” al preguntar-li el motiu que tenia per suposar-ho, em va dir: “És que m’has dit tres vegades que era bona persona”. Em vaig quedar, sense saber que dir, em semblava que estava fent el ridícul. Es veu que per certes mentalitats “preclares” del món empresarial, ser bona persona és sinònim d’estirar una tartana.

Ridícul és un lletraferit, amb un porró a la mà, al mig d’unes secretàries, havent recorregut mitja empresa, per tal d’aconseguir una fitxa, per poder comprar l’estri per beure vi. Al seu dia ja ho vaig contar.

Ridícul és sent qui, caminant pel carrer de Sant Joan al “cap i casal” i havent-li cridat l’atenció algú que passava, va girar el cap i va seguir la seva marxa, sentint tot seguit una bufetada contra una farola, i veient i sentint les rialles de la gent. Et sens com a desemparat i penses : “I jo ara què els explico? Faig veure que no m’he adonat i segueixo caminant!” La farola, això sí, ni es va immutar, acostumen a ser molt malt educades. El menys que podia fer és disculpar-se per ser allí al mig de la vorera

Ridícul, i dibuixant un somriure de disculpa, és qui després de topar amb un conegut i mantenir una conversa de varis minuts, sent que el “conegut” li diu: “Veritat què no saps qui soc?” Es pot fer dues coses, dir que sí, amb lo que segurament es tornarà a fer el ridícul si l’altre insisteix en que l’identifiquis, o, dir que no, sincerament.

Ridícul és el que passa qui, després de donar tantes explicacions com pot sobre un tema que li han preguntat, escolta la frase dita amb certa conya de: “Tot això ja ho sabia, només volia saber si també ho sabies tu.”

Ridícul es sent qui adreçant-se a una Sra. li dona l’enhorabona pel seu estat de bona esperança, i aquesta li contesta: “No... no estic embarassada, és que estic una mica grassoneta...!”

Per damunt de tot, és una situació incomoda i que ens fa pujar els colors i experimentar un desig de que se’ns empassi la terra. També és la situació provocada per algú prepotent, qui buscant un ampli auditori, et clava allò de: “Jo sí que n’estic al dia “d’això”, tu no on tens ni idea!”

Sigui com sigui, cal tenir molta cura al parlar, i no pontificar, ni deixar anar sentències, i no ser bocamoll, ni ser més papistes que el Papa. El treure pit, sense saber de missa la meitat només pot portar a situacions com aquestes. O això, o dir com el Sr. Esteve, de Santiago Rusiñol i parlant amb el seu fill que s’anava a casar: “Amb les discussions amb la teva dona, si tens raó, crida, i si no en tens, crida més que així semblarà que en tinguis!” De totes formes la fugida cap endavant i el reafirmar-nos en les nostres errònies raons, és una altra manera de fer el ridícul

Ah! i sobre tot vigileu amb les faroles!

Surten per les cantonades, moltes vegades de matinada. I esperen, mig amagades. Passen les patrulles de la policia municipal i no saben com qualificar-les. A la primera, que espera en una cantonada, s’hi afegeixen d’altres, poc a poc, que van sortint dels seus domicilis. Es saluden, es fan un petó de trobada i comencen a caminar. Algunes van vestides amb la roba d’anar per casa, d’altres amb xandall, que fa com més esportista, i les més agosarades, amb xandall i sabates de taló, per allò de lluir, encara que a les hores que surten no es pot lluir gaire, lògicament, per falta d’espectadors. Són les caminadores. Que us havíeu pensat homes de poca (poquíssima i alguns gens) fe?. Són senyores que cada matí enceten, amb fred, amb boira, amb calor, amb vent... un camí que elles han triat per caminar. I perquè caminen? Ai fills meus! Per aquella sempiterna aspiració de les fèmines que fan 100 x 100 i x 100. O sigui que estan gruixudetes. O sigui, per aprimar-se. Per cremar greix.

Ho fan amb fe, amb dedicació. Un, donat a arrissar les coses, pensa que ningú els ha explicat que, un cop adquirit el volum, si s’aprimen, tota la seva humanitat (per dir-ho fi) sofrirà els efectes de la llei de gravetat. I el que penja, penjarà més. Que la línia dels seus 30 anys, va agafar l’AVE, ja fa temps i que cadascú és com és, i que de miracles només en parlen aquells que viuen de la fe en les utopies.

Però elles, diàriament, fan el seu recorregut. I, direu vosaltres, hi van sols per caminar? Home, al caminar hi ha afegits atractius, i evidentment, no són obrers de la construcció que els hi diguin alguna cosa que faci surar el seu ego, per damunt de l’IPC, no, a les hores que passegen, els obrers de la construcció encara tenen l’ull aclucat i es fan el ronsa per posar el peu a terra. Van a caminar per, mentre cremen greix de les caragolades amb all i oli, colesterol dels ous ferrats, sucre dels licors que prenen perquè “un dia és un dia” (sovint és cada dia, però que els diràs...!), fan una repassada sense misericòrdia, al veïnat, als parents i a tot bitxo vivent que els sembla. Comentaris, “secrets” (no ho diguis a ningú, però jo sé que...) i en general, fan petar la xerrada, fora d’orelles indiscretes.

Caminen, caminen molt o passegen, digueu com vulgueu. Quan ja les cames comencen a fer figa, casualment, sense que ningú ho hagi planejat, aterren, o més ben dit seuen a la primera cafeteria que troben. Que sempre és la mateixa, i demanen un talladet ( diminutiu que sembla que demanin disculpes). De cop i volta una canvia el “talladet” per un cafè amb llet, unes altres hi afegeixen un croixant amb xocolata dins, les que queden demanen un “mixte” amb formatge i pernil dolç i així, poc a poc, van recuperant tos els greixos cremats.

Les dones con un misteri insondable. No intenteu entendre-les. El cervell masculí està compartimentat, i el femení està interconnectat. En les dones, tot respon a una lògica lligada a una altra lògica. Van a caminar? No sigueu innocents! Van a viure, a parlar de tot allò que, en presència dels marits, no poden parlar. Van a estar en companyia de les que volen estar, sense borinots al cantó... van a ser dones, malgrat sigui de matinada, amb fred o amb calor.

Els homes som diferents. Ens trobem, pot ser no tant matí, a peu, amb cotxe o amb transport col·lectiu. No ens besem al trobar-nos, estaria mal vist. Caminem, el mínim, fins al bar més a prop, seiem en una cadira i encomanem l’esmorzar. En una cosa ens assemblem a les dones: posem a veïns, amics, coneguts, polítics, futbolistes, guàrdies de la Urbana, àrbitrs de qualsevol esport, presidents d’escala, supervisors laborals, directors de banc,... i tot el que hi vulgueu afegir de volta i mitja! I que bonic és criticar mentre tens al davant un bon ternasco!

Caldrà dur un metre a la butxaca, si volem ser correctes. Trenta centímetres. Aquesta és la distància que diuen han de mantenir dues persones, d’igual o diferent sexe, per parlar, conversar o digueu-ne el que vulgueu, i ser discrets. Trenta centímetres, una mica més d’un pam normal. Hi ha però algunes costums (atenció andropauses!) que més o menys s’han imposat en la nostra societat fent gala d’una procacitat acceptada, que trenquen aquesta norma.

Per exemple: una persona és presentada a una altra, sobre tot si la presentada és de sexe femení i la segona masculí. S’estrenyen les mans i automàticament el masculí comença a refregar l’esquena de la dama, sense cap motiu. Si acaben de ser presentats, com s’entén que es pugui passar a un contacte totalment inadequat? Pot semblar que la Sra. té un problema de lumbars. La gent jove ho arregla amb un parell de petons i Santes Pasqües acabades. Però és que la gent jove té un altre llenguatge en aquets assumptes. Són joves, desitgen fer-se petons, és natural. El fer de quiromassatjista afeccionat no té cap justificació sinó és la de prendre’s una confiança excessiva. Adoneu-vos que a l’inrevés no succeeix quasi mai. Fa molts anys, s’acostumava a donar un petó si les dues persones eren familiars. Un peto a la galta. Res més. Després va sorgir la moda dels dos petons, i més enllà de les nostres fronteres, encara en donen més.

Hi ha persones que, inclosos els petons tradicionals en cas de presa de contacte primerenc, els rebutgen, si a sobre, la que desitja ser petonejada llueix uns llavis vermells, greixosos, d’aquells que et deixen marca a la galta, pot haver un moviment de budells indesitjat. Si a sobre et diuen: “Ai, que t’he deixat marca, quiet, que et netejo” la situació passa ser d’una incomoditat extrema. S’acostuma a “parar” l’evident i imminent contacte amb una cortès mà llençada amb el braç estirat tot el possible, per neutralitzar l’atac vermellós. Tot i això, moltes vegades, no es pot parar un allau de pits i carn sense mesura. A l’inrevés passa quan el presentat passa la mà per la cintura de la noia i l’atrau a sobre seu. Una altra mostra de trencament dels trenta centímetres.

Una presentació és una presentació i res més. Cal una discreta mirada al ulls, un somriure i encetar una conversa. Res més. Altres cops, una copa de més, fa pensar que tota la muntanya és orenga.

D’altres tocadors-res, són aquells que, en una conversa normal, tenen per costum colpejar repetidament el braç o el genoll de l’altra persona. Hi ha qui, cansat de tant tocament innecessari, aparta discretament la cadira de la del colpejador, però és inútil, el maleït insisteix. Al fi es perd la paciència i les normes de bon comportament i se li diu clarament que pari en la seva actitud, que diuen els que en saben, ve motivada per cridar de forma continuada, l’atenció del sofert conversador. Normalment el trencador repetit dels 30 centímetres s’enfada i recrimina la “dignitat” aliena.

Les dones i els homes han d’acceptar una cosa. I és que, a partir de certa edat, només poden ser educats, correctes, ocurrents i fer gala de una cortesia extrema. Tota la resta, i en col·loquial, és pixar fora del padellàs. Incloses les refregades a l’esquena i els petons innecessaris. Sobre tot d’aquells llavis i cares que es maquillen per tapar anys.

Fins i tot abans de néixer ja ens comuniquem! De dins la panxa de la mare ja sabem explicar, a la nostra manera, l’estat d’humor que tenim. No té res d’estrany, doncs, que un cop fora de l’ou i ja al món, emprem tots els medis que ens dona o be la natura o be la tecnologia, al cap d’uns anys, per explicar aquelles coses que ja fa segles que la gent explica, però és clar, com que nosaltres encara no hi érem, no ens en hem assabentat. Diem el que ha dit tothom, en la creença de que hem descobert la sopa d’all i defensem les nostres idees, convençuts de que són nostres, que som els primers en pensar-ho...! Aquesta innocència, però, ens porta a manifestar a tot aquell que ho vulgui escoltar, la nostra particular (és un dir) manera de veure les coses i de passada, i inconscientment, ens comuniquem amb el nostre entorn.

Ho fa tothom, des dels ximpanzés de les poques selves que queden, fins al President del Consell d’administració de qualsevol empresa. Si us plau, no feu comparacions!

Les formes, però, han canviat molt, fins i tot seria agosarat de dir que canvien cada setmana. Molt de pressa, molt. En alguns llocs segurament encara es fa anar el tam tam, o els xiulets de les illes, al cantó dels telèfons més sofisticats o d’un invent anomenat Facebook. I aquí ja cal tocar fusta.

Tot serveix per comunicar, encara que ho haurien d’afinar més. Per exemple i parlant del Facebook, aquella frase que surt que diu “Ahora es Ud. amigo de...” i aquí el nom de qui vulguis, fins i tot si vols, del Rei d’Espanya! I un pensa: “Mira que be! Ja soc amic del que viu al Palau de la Sarsuela! Que li podria demanar?” No deixa de ser una fal·làcia, fruit de la mala traducció o aplicació de la paraula “amistat”. El comunicar pot portar a debats i a discussions, i d’aquesta manera ja podem debatre o discutir, que ve a ser el mateix, (el que passa és que “debatre” és la forma culta de dir “discutir”) amb tota la gent del nostre país, i si sabem idiomes, amb tot el món. Al tocar un tema i donar la nostra opinió, ens podem trobar amb centenars de milers de persones, apòstols del : “Sí però...” que vulguin matisar el seu parer, per marcar postura, en el tema exposat, i així es poden crear els “blogs” i fer la discussió interminable.

Hi ha debats més casolans, més propers, mes a mà, o sigui, que els entenem millor, i et pots trobar a la pantalla del monitor, amb una afirmació que digui: “Soc fan de la veïna del tercer, passa quelcom?” i un hi acostuma a estar d’acord i aleshores ja es pot formar un grup de “fans de la veïna del tercer” I la veïna del tercer ni se’n assabenta, ni falta que li fa.

Tot plegat sona a un muntatge internacional de lo més primari. L’aprofiten els polítics, els esportistes, els pintorets, els lletraferits... tothom vaja! per intensificar la comunicació sense que els costi un euro.

A les grans ciutats, sovint, tenen la possibilitat de comunicar-se d’una altra manera. A mig matí (no cal matinar massa) arrepleguen un calaixó de fusta, i xino xano van a qualsevol parc, planten la caixa al mig de la gespa, hi pugen a sobre i comencen a explicar a crits les seves raons sobre qualsevol tema. És un sistema barat, no cal comprar cap aparell, no cal gastar energia elèctrica, t’escolta qui vol escoltar, i, sinó passen sense fer ni punyeter cas, i amb una mica de sort hi haurà qui et porti la contrària i llavors es pot obrir un debat. Té l’avantatja que no et poden tallar la paraula, o sigui, tancar l’ordinador o canviar de programa, i també veus la cara dels que no et fan cas.

Al Facebook, no, et poden dir que sí a tot, que vindran on els convidis, que tens tota la raó, que ets molt maco, molt intel·ligent i agradable, hi ha com un sentiment d’allò que els andalusos diuen: “¡To er mundo e gueno!” i la trista realitat és que és una eina més, que no és ni carn ni peix.

Si de veritat teniu problemes de comunicació, perquè sou uns passats i uns pesats, uns murris, uns poca solta, una mica curtets, una mica assilvestrats, una mica fets “a la pata la llana”, porteu de tant en tant, unes copes de més i se us engant...gant...gant...gantxa la llengua i ningú us entén? Creieu-me, agafeu un calaixó, aneu a la Llotja i davant d’aquella mena de seients de formigó, un cop esteu a dalt de la vostra trona, comenceu a explicar-vos, encara que de moment no hi hagi ningú, aviat, ens uns moments, tindreu qui us escolti! No sé si els municipals que vindran a “recollir-vos” hi estaran d’acord en el que digueu, però que us escoltaran, abans de portar-vos cap al furgó, segur!

“Fan molta gràcia les parelles…” Ai germans! Quins temps!, quan un noiet, amb més pena que glòria, cantava aquesta cançó a les beceroles de la Nova Cançó catalana! Les parelles...! A excepció de les dels mossos d’esquadra, que es formen per ordre del qui mana, totes les demés s’han format voluntàriament. Abans però, el començaments d’una relació, eren molt diferents als d’ara. Aquell trobar-se dues mirades... aquell dissimular i al cap d’uns minuts tornar-se a trobar, mirant un a l’altra. Aquell atansar-se a la noia i dir allò tan vell però efectiu que és : “Hola!” i partir del “hola!” buscar un tema de conversa. Aquell trobar-se “casualment” (després d’esperar hores al carrer de l’enamorat o de l’enamorada). Aquell agafar la mà a la noia, (a l’inrevés hagués estat molt mal vist). Aquell sentir tremolar les cames i l’ànima, i notar la boca seca, al comprovar que la nostra parella no retirava la mà! Era tota una declaració d’intencions! Després venia el parlar, el conèixer-se, el fer plans per un futur. I poc a poc anava la parella agafant forma, per un dia decidir-se embolicar-se la manta al cap i que sigui el que Déu vulgui!

Ara s’ho munten diferent (suposo), encara que els finals o els princípis (ves a saber!) dels primers mesos de relacions, siguin els mateixos ara, que abans, i qui estigui lliure de no haver trencat mai un plat, que tiri la hipòcrita primera pedra. Abans el sistema ens obligava a ser més discrets, però repeteixo, els camins eren els mateixos, més o menys. Començava, per “obrir” relacions, amb un curs d’anatomia, que a l’escola no ens havien donat, pràctiques d’exploració d’intimitats, més aviat desmanyotades... (uns coneixements acurats en aquests afers inclinava a sembrar dubtes de l’innocència que s’aparentava) i les coses passaven tal i com havien de passar. A part de dotzenes de “t’estimo!” i de fer promeses que normalment mai es complien.

Quin motiu tenen dues persones per fer-se parella? En la majoria de casos, enamorament, viure junts lluny del control familiar, iniciar l’aventura de la vida en comú, i a la llarga o a la curta, perpetuar l’espècie, posant fills al món, i complir els dictats del joc hormonal, disfressat d’amor (diuen), de passió (segueixen dient) per ajuntar dues vides, les vides de dues persones, (Home-dona, home-home o dona-dona) que s’estimen, es respecten i es desitgen. Fins aquí molt bonic. Molt maco. Però ja fa anys que tenim, en general a la nostra societat, com una “passa”, com es deia abans, de parelles en les que un dia, un dels components o be els dos, es posen el mitjó una mica tort, i ja tenen motiu per engegar-ho tot a dida. Primer es diuen el nom del porc, després van a exclamar-se a casa dels pares i tot seguit a l’advocat. Deixen a la cuneta, les mirades primeres, les primeres agafades de mans, el curs d’anatomia, tota l’historia en comú i moltes vegades algun fill. Pot ser sí que es pensaven que serien sempre joves, que la vida els somriuria cada dia i que cada dia la vida seria complaent! Diuen que quan les dificultats entren per la porta de casa, l’amor fuig per la finestra. El més curiós de tot és que, tant un com l’altre, al cap de quatre dies, tenen companyia nova. Com s’ho fan?

Al marge d’aquests desastres de parella, la convivència amb els anys, et fa conèixer moltíssimes estones bones i sobre tot, un enteniment permanent en coses en les que no cal donar massa explicacions, articulant un argot de sobreentesos molt personal i intransferible. Per exemple si dius: “Noia, anem a donar una volta?” i ella et contesta; “Fa fred!”. En realitat és igual que li diguis al desembre que a l’agost. El que realment t’està dient és que fan una pel·lícula a la televisió que vol veure. Si en un dinar, el company o companya et diu: “No vols més vi, oi?” i retira la botella, en realitat t’està dient: “Ja has begut prou!” Si un dia, al capvespre, et trobes fantasiós i li fas un petó com el primer dia a la discoteca, i et diu: “No pots mai arribar a imaginar el mal de cap que tinc!” val més que les fantasies les deixes per millor ocasió, i si et diu que ha vist un vestit que s’ha provat i l’hi està molt be i a sobre és molt barat, ja pots anar al seu armari, que el tindrà ja penjat.

Per cert, avui m’ha dit la companya que no tenim res per sopar, vatua l’olla! i m’ha donat la tarja d’un restaurant on tenen unes taules petites i íntimes, amb unes lamparetes que fan una llum difusa, suau i molt romàntica, i una música, amb to baixet, de piano, tota l’estona. També m’ha dit que és molt a prop de casa, o sigui que hi podem anar caminant... què m’haurà volgut dir? Serà moment de pensar en les fantasies després del sopar? Estic intrigat!

Puntualitzem. Els gats diuen miau... més o menys. El mot “meu” ve a demostrat propietat. I aquí és on comença la diatriba. Que és el mot “meu” o “meva” que emprem diàriament com afirmació de què tenim quelcom? Doncs una manera de dir que, entenem que en tenim propietat. Una cançó de l’Alberto Cortez deia alguna cosa com “Que tot el que estimem tenim la tendència a fer-lo nostre”. “El meu home”, “la meva dona”, el meu gos, la meva casa, la meva cadira... meu o meva, de què? Qui ens ha donat el permís per dir que és nostra la persona que viu sota el mateix teulat?

Aquesta “propietat” ens ve donada per la societat que ens ha tocat viure. Us posaré dos casos. Paral·lels. Trobes a un home i l’hi dius (realitat o mentida) “He vist la “teva” dona en un automòbil amb un noi en actitud íntima...” Automàticament el sentit de la “propietat” es debilita. Sigui veritat o no. Es debilita, sorgeix el dubte. A l’inrevés passa igual. “El “teu” home l’he vist sortir d’una casa de lenocini...(per dir-ho fi)” I s’entén que cada persona pot fer el que vulgui, home o dona. Però...“Ah no! El meu home (dona) no faria mai això!” En realitat que estem fent? Estem defenent el nostre sentit de la propietat i de torna la nostra honorabilitat i a la de la nostra parella, com del nostre negoci, el nostre veí...

Fa molts anys, massa anys, un senyor que avui és catedràtic encara no sé de que, en el moment de decidir quines dades incloure en unes targes de visita i tenint en compte de la tendència i la costum de ficar el nom de la dona i al final posar-hi “de” i després el cognom del marit, (llegeixis Marieta Tantsemenfot DE Puturrudefuà) em va dir: “D’amos en tenen només els gossos” i vaig veure que tenia raó, que el “de” era un signe de masclisme.

D’aleshores que he rebutjat la “propietat” de les persones i dels animals. Cadascú tenim un nom i més que dir “el meu home” o “la meva dona”, resulta més agraït el dir “la Maria” o “l’Antoni” abans que nominar-lo com una pertinença personal, i la gata també té un nom, Cuca, no cal dir “la meva” gata.

Ningú és de ningú, ni sesquera d’un mateix. Un dia el nostre cos decideix actuar per conte propi i ens fa la traveta en qualsevol cantonada. Som una trampa hormonal, i quan aquest complicat i inintel·ligible ordinador químic, que som, pren la determinació de plegar, plega.

Per això resulta còmic l’actitud dels que es creuen tocats pel “messianisme” de dirigir els nostres destins. Volen salvar el “seu” poble, la “seva” ciutat! Es cobreixen de grans paraules, de posicions digníssimes, es fan salvadors nostres, quant, en realitat, l’únic que volen aconseguir, és poder i diners. El que més empipa és que, a sobre, es creguin propietaris de les nostres vides.

El “meu” o la “meva” ciutat, poble... ja no es porta. Són el lloc on has nascut, però ningú te’ls ha donat en propietat. Ni tu ets teu.

I és que en som tant de nets…! De cop i volta ens hem adonat que la neteja (en general, però sobre tot la de casa) és una necessitat de primer grau. És a dir, de primer grau, social (No! No parlo de política). Per molta gent, (sobre tot senyores, ja que els marits com més permissius amb aquestes coses) l’etiqueta de “net” és com una medalla al mèrit civil. La màxima és: “Netejar sobre net”. Neteja, per quedar be socialment, és la que s’exhibeix als demés, (sense nomenar-la expressament) la que ens dona prestigi a ulls de la gent que ve a casa de visita. Tot ordenat, com han vist en certes revistes, on un equip de decoració, ha preparat un “escenari” per ser fotografiat, ni un gram de pols, els vidres i els cortinatges nets, perfectament planxats (els cortinatges, no els vidres) les tovalles perfectes, els plats i els coberts igualment en ordre de revista... cal donar la impressió de que casa nostra és un palau de netedat. En la majoria de les llars és la mestressa qui ha suat la cansalada durant tot el dia (rares vegades ajudada pel marit) fregant, escombrant, rentant, traient la pols, pujant i baixant de l’escala per treure les teranyines, etc. etc. davant de la visita d’uns forasters.

Però d’altres cops, cada vegada amb més freqüència, la teòrica suadora de cansalades vàries, s’ho mira asseguda en una tumbona, mentre la “senyora de la neteja” fa la feina per un sou que li permet tirar endavant a la família. Aquestes senyores que fan la nostra feina, s’acostumen a dir: Maria, Pepa, Antònia... (és curiós, no n’hi ha cap que es digui: Vanessa, Corín, Piluca, Potxola... ) i encara gràcies si les anomenen pel seu nom, que d’altres tenen menys sort i són simplement, “la filipina” o “la mora” o “la rumana”.

Aquest tipus de “fauna netíssima” (si netegen els altres) és la que llueix habitualment una neura de netedat i acostumen a tenir al rebedor de casa uns parells de sabatilles, i fan canviar el calçat als visitants, tant sols creuar la porta, per que no ratllin el parquet. Aquestes tonteries (als meus ulls) i d’altres, es curen sense tenir que visitar al psicòleg. No cal més que el matrimoni comenci a tenir fills i al marit el posin a l’atur. La necessitat econòmica salva de moltes manies, a gent que només feia, fins aleshores, la tasca de mirar-se al melic.

Som nets, oi i tant! Al netejar-se les dents diàriament hi hem afegit una visita regular a l’odontòleg, per fer una neteja (indispensable) de boca. Abans ens tallàvem les ungles, ara cal anar a la manicura, (també indispensable). Ho fa amb més delicadesa i encara que ens costi més diners, fa més fi. La neteja normal de cara amb un bon sabó l’hem substituïda per una “neteja de cutis” (l’abc dels miccionadors de colònia) i diferents fluids desmaquilladors per les senyores. Fa anys anàvem al barber, ara hem d’anar a l'estilista, que ve a ser el mateix, però més historiat, ens aboca un munt de coneixements per millorar la salut capil·lar, (per fora, és clar), i ens endossa un carregament de productes, caríssims. O sigui, resumint, si no fas neteges molars, no vas a l'estilista, no et fas la manicura i no et neteges els pocs cabells que et queden amb productes “pensats per a tu”, com deia la Mafalda, has de ser molt tarat.

Personalment, perquè la cosa de la neteja de la meva llar no m’agafi desprevingut, i a ulls de la gent, que ha de venir a casa, hagi de sofrir un daltabaix social, ja he comprat un aparell de fregar, un aspirador, uns draps per eixugar, uns esprais específics per treure la pols de cada moble (vidre, fusta, marbre, metall...), un raspall per netejar el darrera dels radiadors, uns ambientadors de diferents olors, uns pots de detergent per la rentadora, un altre esprai per desgreixar el forn... i ho he posat tot ben arrenglerat al quartet dels mals endreços.

Penso que quan vingui algú de visita, el primer que faré serà ensenyar-li tot el que tinc per netejar (no fora que agafessin mala impressió d’un servidor). La voluntat de fer anar tots els estris, hi és, evidentment, no sé com, ni quan, però ho faré! De moment ja els he comprat. Casa meva semblarà el “Palacio de la Zarzuela” en lo referent a neteja. Encara que... pensant-ho be... jo, no soc el Rei, i tampoc en tinc necessitat ni ganes. Així que tornaré a plantejar-me, la qüestió d’emprendre la campanya de lluentejar tota la meva llar, com la del Borbó. M’ho pensaré mentre deixo fumejar, llargament, la pipa, després... ja ho veurem!. Segurament, al acabar la pipa, m’agafarà són i m’allitaré. La neteja pot esperar! A més no espero visita fins dintre d’un mes, i una decisió d’aquestes s’ha de prendre sense sobresalts. Com ha de ser. Sortosament tinc amistats íntimes, que a canvi d’una cassola de conill i caragols amb xocolata, conyac, vi ranci, una fulleta de llorer i una mica de guindilla, farien qualsevol bogeria. Fins i tot netejar!

Situació diària: dona / home de cinquanta anys, deu amunt, deu avall, que, per circumstàncies de la vida es troba sol o millor dit, viu sol. Viduïtat, separació, solteria... agafeu el que vulgueu. Cada nit, al tancar la porta de casa seva sent una buidor. Potser ja s’hi ha acostumat, ves a saber! El fet és que, un dia, entrexoca la mirada, amb una altra mirada que no li abaixa els ulls, que també se’l mira o se la mira. Els llavis comencen a esbossar un mig somriure. L’altra part també li somriu i, a partir d’aquí, apropaments tímids (si una o un passa dels 50), conversa, establiment de fronteres, i al cap d’uns dies o unes setmanes comencen a sortir, per allò de que s’han fet mútuament pessigolles a l’ànima.

Parlen molt, fan plans, van al cine i ella o ell li agafa tímidament la mà, a les fosques. Ai aquestes fosques dels cines! Que n’han fet de parelles! Però és clar, no poden eternament anar pel carrer (sense donar-se les mans!) i que la gent els vegi sense prendre cap determinació. I aquí és quan comencen a sorgir els problemes. Si hi ha fills per les dues bandes, rarament acceptaran a la dona o a l’home que substitueix a la mare o al pare. Rebotada segura i guerra de nervis a casa. Veuen a la nouvinguda o nouvingut com una persona que va a arrabassar tot el que va ser la seva infantesa amb la dona o l’home desapareguts, en cas d’òbit, naturalment.

Superat aquest tràmit, i, en el millor dels casos, tolerada la presència de “l’intrús o la intrusa” arriba el moment de presentar-la a la família. Altre moment dolorós, en cas de viduïtat, és el donar-la a conèixer als parents de l’altra banda. Tothom s’hi creu amb dret a posar-hi cullerada i dir la seva.

I aquí sorgeix el dubte lingüístic de quin mot emprar. Si la dona és presentada com “l’amiga” i l’home, com “l’amic”, en la nostra societat sona com a pejoratiu, com a cosa mal acabada. I es diuen coses tan peregrines (no sempre) de que la parella durarà fins que un a l’altre s’hagin esgotat els diners. Ningú pensa que aquella dona i aquell home els pot fer falta companyia, calor, comprensió, cultura, escoltador de les vivències pròpies o alienes. Tenim una malformació mental en pensar que tot acaba al llit, i que és l’únic motiu de fer parella. Fins i tot, un capellà, en un funeral, va acabar el sermó amb aquestes mateixes paraules.

Si en lloc de dir l’amic o l’amiga, diem el Francesc i la Montserrat a l’hora de les presentacions, queda en l’aire com una excusa de mal pagador, el no voler definir davant el demés la veritable relació. Si diem “la dona o l’home que viu amb mi” pitjor que taca d’oli. Ningú és propietat de ningú, però si ens hem lliurat a una altra persona, amb tota sinceritat, trobo que el més encertat és dir: És el meu home o la meva dona. I Santes Pasqües acabades.

El “matrimoni” en aquest cas, es fa de mutu consentiment, sense convencionalismes socials, ni cerimònies desfasades. El que no entendran mai, cert tipus de gent, és que quan pentinem la neu als nostres cabells, un petó robat a cremadent, en la foscor d’un cine, equival a fer l’amor més intens. Petons

N’hi ha molts de matrimonis. Un a cada casa, normalment. Situem-se. Autobús d’Interior, a les 6 de la tarda. Una parella d’edat més o menys avançada discuteixen, en pla altaveu, sobre quina parada baixar. Ella diu una cosa, ell la contrària, vol baixar una parada més enllà. Arriben on diu ella que haurien de deixar l’autobús i ell s’hi nega. Tanquen les portes. Arriben a l’altra parada i ell reconeix que “pensava” que havien d’anar a un lloc, i s’han passat una parada. Ella li recrimina: “si alguna vegada em fessis cas...” Quants anys d’aguantar un mal caràcter i quantes discussions deu de representar aquesta pregunta? Aquest episodi, viscut de molt a prop, em deixa un dubte. Es van casar un amb l’altra, o un en contra de l’altra?

Matrimonis n’hi ha de moltes classes. Per exemple, els polítics. Ai els polítics! De cop i volta demanen el divorci i al dia següent, per la premsa, t’assabentes que estan pactant per anar en contra de una altra força (és un dir) política. Els de conveniència, per ajuntar finques. Per moltes i moltes coses. Normalment, decideixen anar a fer vida en comú, perquè estan enamorats. Fet i fet, per què es matrimonía la gent? A diferents nivells culturals, cadascú troba un motiu, i els sembla be. Diuen que tenim una hormona, que deu de ser la del matrimoni, la de fer parella, que ens fa veure que l’altra part té totes les gràcies i totes les qualitats, (santa innocència!). Un cop perpetuada l’espècie, i no em demaneu que us expliqui com, que ja ho sabeu, i desaparegut l’efecte hormonal, es veu que comença a baixar el nivell d’apreciació de qualitats i de bones formes de la part contrària. No sempre, és natural, però molt sovint. Es comencen a trobar “tares” a la parella. I s’estableix un temps, uns anys, de tolerància mútua. Si ella es fa Membre de les Dames Prolífiques en el Consum de Premsa del Cor, doncs que ho sigui! No passa res! Si ell es fa soci d’una penya del Barça, doncs millor! Així tindrà unes alegries esportives continuades, (les del llit ja són cosa passada!) no com els blancs, que ni esportives, pobres, que van de pena en pena, i amb el nou entrenador, pitjor!

La vida, el viure, ens posa paranys per tal de que no falti canalla. Amb els anys, un cop assolides les fites socials que cadascú es fixa, perden importància moltes coses, i s’arriba a l’etapa de tranquil·litat i bons aliments, (sobre tot, bons aliments!) i no són metàfores. Perden importància tots aquells afers que consideràvem de prestigi i indispensables, ja no ens calen. Per a què?

És quan és més perillós el viure en parella. Quan discutim, com si fos la compra d’una finca, pel fet de baixar en una parada o una altra d’autobús. Quan es perd el respecte per la persona que ens ha acompanyat anys i anys. Quan de les coses quotidianes, petites, en fem un drama, o un motiu per imposar-nos a l’altre. Quan tenim mal viure, en una paraula.

On han quedat aquelles mirades en la penombra d’una discoteca? On ha quedat aquella agafada de mà acceptada? La mà, malgrat els anys, segueix essent la mateixa, o no? La mirada, malgrat els ulls cansats de viure, pot sorgir de nou... o no? Ens hem fet vells, (alguns és clar, sortosament no tots, i feta aquesta afirmació, elles arrugaran el morro i ells s’encongiran d’espatlles), ronyosos, "puntillosos", carregats de punyetes, egoistes...

Hi ha però, qui no ha passat per aquest indret. Que troba atractiva la parella, que l’escolta, que l’ajuda, que l’entén, que llegeix el que escriu, si escriu. Que suporta la seva artrosi com si fos pròpia, que cada nit al anar a dormir, la busca o el busca, en el llit per abraçar-se. Que segueix estimant malgrat les carències mútues...

I és quan un té dret a deixar-se anar en allò dels bons aliments com a complement de la vida diària, no tant “eufòrica”, en certs terrenys, com fa anys. Heu provat, al capvespre, uns formatges, acompanyats o de mantega de llet, o de melmelada de taronja amarga, amb un bon vi, escoltant una selecció de Bruckner? Si a cada cantonada pot ser que ens esperi una alegria o un bon àpat, que també alegra el que ha d’alegrar, per què hem de discutir per una parada d’autobús?

Un consell, per anar a dormir després del sopar formatger: porteu a la tauleta de nit una botella d’aigua fresca.

De res!

Ens fa falta, es veu, tenim la necessitat, sembla, que ens diguin que som molt guapos, formosos de formes, intel·ligents... a cada pas, cada dos per tres, sinó no s’explica el que contínuament estem reclamant l’atenció dels demés, perquè ens confirmin els nostres encerts, en diferents circumstàncies, fent preguntes que busquen l’aprovació com a norma.

Per exemple, en un restaurant (hi tinc debilitat per aquests llocs de menjar i beure, que hi voleu fer?), escoltem tot sovint la pregunta: “Qué és fresc el peix?”. No us preocupeu, sempre us diran que sí. Seria impensable que ens diguessin: “No, que va! El tenim a la nevera des de fa 15 dies i fa una mica de pudor...”. Sense dir-ho, el cambrer o el maître interrogat, ens assegura el nostre encert al triar aquell establiment, alhora que admira (o ho fa veure) el nostre interès per menjar sa. El mateix podríem dir quan preguntem a la carnissera: “Què és tendra la vedella?” Mereixeríem que ens contestessin: “No, és dura com una pedra. Si li cau a terra pot trencar una rajola” La client a la dependenta: “Que m’escau aquest vestit?” La dependenta a la client: “Sembla fet a mida!, amb un tipus com el que té vostè no m’estranya!”

Al viure íntim a diari, fem el mateix: “Que m’estimes molt?” Ningú contestarà: “No! T’odio profundament!” Pregunta feta abastament pels que han fet parella, dintre o fora del matrimoni, en un endolciment apegalós que desapareix quan comencen a notar-se les dificultats econòmiques a casa. És notable com estimem als demés quan abunden els diners.

Aquests interrogants obeeixen a varis motius. Primer trobem la inseguretat. Si estem segurs de que som estimats, perquè preguntar-ho contínuament? Si anem a menjar a un lloc on donen matèries primes de qualitat, perquè ho preguntem? Ens fa falta que algú asseguri el nostre teòric encert, coneixements i rigor, ja sigui davant d’uns amics al restaurant, o sols. Que és això de menjar-se el primer que ens serveixen com si fóssim corders d’un ramat? Fa falta demostrar que ens preocupem pel menjar que ens serviran, per la qualitat de la carn a la carnisseria, o el nostre gust al triar una peça de vestir. Segon, demostrem una suposada experiència del tema, en els casos de menjar i beure fora de casa. Proveu, malgrat tot, el que pot passar a qualsevol establiment de menjars, si fem retirar la primera botella de vi que ens donen a provar, i la segona, i la tercera... segurament es presentarà una “autoritat” del local i ens preguntarà finament si tenim algun problema amb el vi, important-li un rave el nostre suposat coneixement del tema i pel que fa pocs instants érem admirats per propis i estranys. Una altra pregunta que s’escolta molt és: “Qué m’ho arreglarà?” en el sentit de rebaixar el preu, i no a que li posin llacets de color rosa a la compra feta. Aquest requeriment ja només el fan certes persones a partir d’una edat avançada, sense suposar que abans s’ha carregat al preu original un 50 o 70 %, per fer al client un “descompte” d’un 20%.

Resumint: volem estar contents i enganyats. No, no em refereixo a cap opció política. Això és més vell que el caminar.

Un dia, em vaig sincerar amb l’esposa, parlant-li amb el cor a la mà. Avui li diré la veritat – vaig pensar- res de vergonyes ni falses rutines. Al vespre, a l’arribar a casa, i en un rampell de sinceritat matrimonial, després de menjar sal 40 anys plegats, li vaig dir a la companya: “Ets la dona més guapa que he conegut, la teva mirada em recorda aquell primer dia que varem sortir junts. Quan et prenc la mà, em torna l’esgarrifança que vaig sentir la primera vegada que te la vaig agafar, cada dia t’estimo més, sembla que el temps hi hagi passat entre nosaltres...” i us juro que era veritat!

Em va mirar de fit a fit, em va abaixar la parpella inferior a veure com estava de vermella, em va fer tirar-li l’alè, i quan es va convèncer de que no havia begut més que la meva acostumada cervesa sense alcohol, va empal·lidir, es va posar molt seria i en un altre rampell de coneixement de la parella, em va preguntar: “Què et trobes be? Vols que, en un taxi, en atansem a Urgències de l’Arnau?”

Ocasió per no perdre-la. Em conviden a degustar una cassola de pagès. A Castellnou de Seana, al Pla d’Urgell. La cassola la fa, naturalment, l’avi Paco, no s’imagina ningú una cassola que no la faci l’avi Paco. Convidats a taula lo milloret de cada casa. Un poeta-novelista-cantant de la terra, un artista de la pedra, de La Floresta, per més detalls, un secretari d’ajuntament (ull! secretari ve de secret, que no deu saber aquest home!), una noieta, la Marina, filla de la casa que et fa volar la fantasia si la mires directament als ulls, i el Miquel, home de pau des de sempre i la Rosa, a la que pots fer enfadar ràpidament si li dius que té una furgoneta en lloc de un “monovolumen” i que són els amfitrions.

Presidint la taula una monumental cassola. Patates, espinacs, caragols, botifarra negra, llonganissa, costella de porc... i una sèrie d’ingredients que naturalment l’avi Paco no ens dirà. Fumeja i crea per si sola un ambient familiar.

Me la miro llargament i penso en la sèrie de menges que han arribat a casa nostra de la mà del màrqueting, de les promocions i del netejament (o embrutiment, depèn de com t’ho miris) del cervell, de cara a fer diners fàcils amb poc cost de matèria prima. Malgrat que hi haurà força lectors que no hi estaran d’acord, venim tots de pobre, de pagesos, (be, alguns no, que ja dormien sobre bitllets de mil, de petits) i el que es menjava era el que donava la terra, segons l’època de l’any. Menjar aquesta cassola em va retornar molts anys enrere, quan amb dues mans encara em sobraven dits per contar els anys de vida. Quan la camisa la fèiem durar tota la setmana, perquè canviar-la a diari, estava reservat als que, anys més tard, serien “pixadors de colònia”.

Malgrat les modes gastronòmiques que ens imposen, i que alguns segueixen al peu de la lletra, en lo que a menjar es refereix, hi ha cuiners, grups, associacions, que lluiten per servar i conservar el que mai s’hagués tingut que perdre, les nostres arrels alimentàries.

Hi ha un poble, petit, a la Franja: Sant Llorenç de Castigaleu, on es conserva la tradició de fer, al menys un cop a l’any, una cassola de tros. És un lloc on el silenci el pots fer seure a taula, i on els conills van d’una banda a l’altra pels carrers del poble. Vaig tenir ocasió de compartir taula amb un vailet d’uns 11 anys, que em va definir bastant clarament tot el colesterol que duia la cassola que m’estava endrapant, fins que el seu pare li va dir :”El dolç rodó que t’has menjat per esmorzar duia més colesterol que tot un plat de cassola”.

El menjar ajunta a les persones, els hi fa venir el bon humor, els nostres avis ho sabien i, les trobades familiars, sempre s’acostumaven a fer a taula. Ara, el marit dina sol en un lloc de la gran ciutat, l’esposa fa el mateix a la punta oposada. Es fa difícil de trobar-se. Una gran cassola, arreglaria molts problemes

M’ho va dir el metge. “Hauria de fer règim vostè” i, que voleu que us digui! La paraula règim sempre m’ha recordat al que hi havia quan manava el que és al Valle de los Caidos. Per altra banda, representa una censura de la menja diària, i em cauen malament les dues coses. I per reblar el clau li va afegir a la dona : “i vostè també!” Des d’aquell dia, a taula, hi ha dos règims, l’un totalitari, l’altre democràtic. El democràtic és el que faig jo, per dinar, per exemple, democràtic repeteixo, on tot és permès. D’entrada un marmitako de tonyina, amb patates, pebrots, brou de peix i la tonyina. De segon un quart de conill a la brasa amb all i oli, i de postra un gelat de xocolata amb una mica de brandi per sobre.

A l’altra banda de taula hi ha un got d’aigua, un sobre d’un granulat blanquinós i fred com la mort i una cullereta de cafè. Comença el partit. Entro decidit amb la forquilla al marmitako, assaborint la patata molt més que la tonyina, unes patates que es desfan a la boca, amb la seva mica de sal, no massa, el seu bastant de pebre negre triturat, el brou de peix... i a l’altra banda de camp, la dona, obre el sobre del granulat amb una mirada de pocs amics, no sé si cap al granulat o cap a mi.

S’acaba el marmitako, diposito el plat buit damunt el taulell de la cuina, (gran cosa això de menjar on s’elabora, i no al menjador) i em serveixo el conill amb l’all i oli. Enfront meu, s’ha dipositat el granulat a l’aigua i s’està procedint a remenar-lo amb la cullera. M’adono d’una mirada assassina per part de la dona. Començo a endrapar el conill tot sucant-lo amb la salsa, quant, de cop i volta, s’aixeca enfurismada, tant que fins i tot fa caure la cadira, (jo, espantat), aparta d’un cop de mà el granulat, l’aigua i la cullera, arreplega un plat, es serveix la resta de conill i d’all i oli, agafa una forquilla i un ganivet i entra a matar. He vist menjar amb gana, però el que tinc davant els ulls supera tot el que he conegut en taules vàries.

Poc a poc, se li va dibuixant una satisfacció a la cara, amb un somriure de felicitat. La mirada ja no és assassina, és dolça, li lluentegen els ulls. De tant en tant deixa anar un: “i que bo que està!” Una copa de Bordón del 2005 acaba de fer el fet.

El postre de gelat amb el raig de brandi, el situo al mig de la taula i, amb dos culleres, ens el fem passar coll avall. Hi ha com una complicitat no escrita, però perfectament entesa, que s’estén fins més allà de la cuina. Després migdiada, com és manat, on impensadament trobo una mà que s’endinsa, sense demanar permís, (com ha de ser) per llocs secrets i privats.

Ho sento, doctor, però amb el sobre de granulat, aquestes coses no passaven. Ves, mira per on!

Al cap de dues hores de dormir, el món sembla més bonic i comencem a estirar-nos i arronsar-nos. Una mà busca a una altra i la troba, s’estrenyen totes dues, sense pressa. En la penombra de l’alcova, el silenci compartit es trenca, amb una pregunta que diu: “Nena, què farem per sopar?”

Diuen que de casa nostra a aquella ciutat situada al centre de la pell de brau, on hi viuen els que manen, hi han quatre-cents quilòmetres, cinquanta amunt, cinquanta avall, i en temps, dues hores i quart d’AVE. No ho creguéssiu pas. N’hi ha més de quilòmetres, milers i milers més. Estan situats a les antípodes del nostre país.

Escenari: un dels millors restaurants de la capital. La meva activitat professional m’hi va portar. Un cop assegut a taula, és a dir, a una de les quatre cadires que tenia cada taula (seure damunt la taula hagués estat molt mal vist), com de costum vaig posar en marxa el particular radar auditiu, en col·loquial, vaig parar el cove. A la barra hi conversaven tres senyors i una senyora que els vuitanta anys ja no els complirien. Vestits com a pinzells, elegantíssims. La conversa no podia ser més atractiva. “Ja sabeis como son los catalanes... de Aragón se han llevado hasta las casullas de las iglesias, los curas tienen que decir misa sin casulla...”

Gaudia, en aquells moments, de la companyia d’un artista suec-colombià de llarga cua, que escoltava i estava amb la boca oberta igualment que un servidor. “Que barbaridad, ¡Cómo sois los catalanes!” em va dir amb pla sorneguer.

Ens va distreure de tant interessant conversa, la presència de dos vailets, nena i nen, d’uns 6 anys i 7, respectivament, que es van seure a taula al cantó. El “maitre”, impecable, es va atansar amb la pregunta clàssica: “¿Que van a tomar los senyores?” i el nen va contestar: “¿Nos trae la carta, por favor?” Dit i fet, i tant la nena com el nen van consultar la carta i van començar a demanar, el nen, una sèrie de patés, caríssims, i la nena uns canapès. Els hi van portar i va començar la degustació. El meu company i jo, teníem encara la boca més oberta que abans. Però... els nens, al cap i a la fi, són nens, i ella, al tercer canapè que va provar i no li va agradar, va començar a plorar. Llavors va entrar en escena un senyor, de pantaló texà pirata i samarreta esportiva, que va retirar els canapès i els patés i els va portar a la barra, on ell estava fent una cervesa. Era, suposo, el pare. El “maitre”, un gran professional, no va obrir la boca. Ja hi devia estar acostumat.

La cosa començava a ser una mica kafkiana. Varem apurar, mai tant ben dit, la cervesa i al sortir al carrer, a mi, al menys, em va semblar que estava en un altre món, a milers de quilòmetres de la Seu Vella.

Varem fer cap, com no podia ser d’altra manera, a una arrosseria, més familiar que no el gran restaurant que acabàvem de deixar, on la gent, com a molt, parlaven de futbol, de “oiga, ¿me trae otra de gambas de Huelva?” Ens van acompanyar dues companyes de tota la vida, i poc a poc, entre plat i plat d’un arròs a banda, es va anar esvaint els records del restaurant d’elit.

Al trepitjar altre cop, ara ja de tornada, la nostra estació, vaig sentir que l’aire m’era agradablement familiar. Al vespre assegut a la fresca, amb uns patés i una botella de cava a punt de congelació, no vaig enyorar gens al patés capitalins i les elucubracions, mentideres, de barra de gran restaurant

Kafka tindria feina a casa nostra. Inconscientment vaig decidir un dia que volia tenir un porró català. Ves... un és de la terra i em feia gràcia! Un porró català es aquell que és recte pel lloc on es posa el vi, no inclinat, recte! Em vaig recórrer establiments de Girona, de La Bisbal de l’Empordà, de Lleida, naturalment, de pobles per on passava i veia que tenien estris semblants. Res. Ja no es fabriquen! –em deien-. Fins que un dia en un restaurant en vaig veure varis i vaig demanar si me’n vendrien un, però és clar, als restaurants venen menjars, no pas porrons, però em van dir on l’havien comprat i, jo, cap allà que hi falta gent!

Desgraciat de mi m’hagués tingut que quedar a casa! Vaig arribar a l’empresa i vaig penetrar en un grandíssim magatzem on tothom semblava afectat per una crisi nerviosa. Prestatgeries fins tocar el teulat, altíssimes, grandioses, i una trentena mal contada de clients i els dependents dels que ja vaig perdre el conte. Em vaig quedar sense saber on anar, fins que un malcarat dependent em va preguntar com una acusació: “I vostè que vol!”, tímidament vaig contestar que un porró català. “Ui! Ja no se’n fabriquen!” Vaig sentir que les cames em feien figa i es veu que la meva cara de desencís va empènyer al dependent a la pietat i em va dir: “Esperi, que li preguntarem al dependent més antic de la casa” El va localitzar, el va cridar i li va explicar el que volia. El dependent, vellet, va contestar: Sí que n’hi ha!, vingui amb mi!” Quan un dia Sant Pere em digui: “Vingui amb mi” no estaré tant content com aquell dia. Va pujar, sense escala, fins al cap damunt de les prestatgeries, va posar una mà dins d’una capsa i va treure el porró.

Triomfant, com nen escolar al que li han donat un premi, vaig anar fins a la taulell on havia de pagar-lo, on em vaig trobar a un altre malcarat que em va preguntar: “Què vol?” al dir-li que volia pagar el porró em preguntà: “Què és client vostè?” Home, vaig dir, ho seré a partir d’aquest moment. “No! No li podem vendre el porró si no té fitxa!” I, tot atemorit vaig preguntar: “I que s’ha de fer per tenir fitxa?” Resposta: “Ha d’anar al primer pis i que li obrin fitxa”

Cap al primer pis. Panorama: Cincs secretàries, pixadores de colònia totes elles. Tres, a la porta dels serveis de senyores, explicant-se les penes d’amor del diumenge anterior amb un to de veu que més aviat semblaven pregoneres d’un poble. Les altres dues, amb el mateix to de veu, parlant per telèfon. A mi, palplantat al mig de l’oficina amb el porró a la mà, em va entrar una sensació de ridícul tremenda. A l’acabar de parlar per telèfon, una em va preguntar, sense separar el cul de la cadira: “Què vol vostè?” Explicació corresponent i una impressora va escopir una fitxa. El meu passaport a la felicitat de poder tenir un porró català a Catalunya!

Un cop assegut al cotxe, i mirant fixament al porró, em vaig dir, que els ciutadans “de a pie” som constantment víctimes de la inoperància, dels cervells quadriculats, prepotents i ineptes que ens rodegen. Sort d’algun vellet, al que tenen com a misericòrdia per fer les feines que ningú vol.

En principi “professionals” són aquelles persones que fan la seva feina i els hi agrada fer-la. Al contrari, els “no professionals” són els que duen a terme la tasca que els hi correspon, però que estan a disgust.

Us ficaré uns exemples per explicar el que vull dir... Professional és el cuiner-cambrer que em va dir un cop: “Vostè va venir fa un any i va seure en aquella taula d’allà”. Em vaig quedar amb la boca tan oberta com el túnel del Cadí. Un altre exemple, un restaurant de la Rambla Recoletos a Madrid. Hi vaig anar dos dies seguits a dinar. Vaig tardar en tornar-hi uns dos anys. A l’entrar em vaig trobar un cambrer que em va dir: “¿Señor. Carretero, quiere su mesa? Quan li vaig preguntar com és que se’n recordava em va contestar: “Es mi profesión señor”. Els hi agrada la feina que fan

Mals professionals, i sense deixar el ram de l’hostaleria, el camber, fill de l’amo, que en lloc de dipositar la safata amb la nota del sopar, la “llença” des d’una certa distància a la taula i que al recollir-la amb els diners, dona la volta, sense dir ni “mu”. Vaig deixar anar un sonor “de res” i quan es va girar de forma no massa correcta li vaig dir: “Quan es recolleixen els diners, s’acostuma a dir “gràcies”. Va seguir en el seu mutisme. No li agradava la feina que duia a terme, evidentment.

Bons professionals són les persones que et netegen la taula amb un drap humit i miren, al contrallum, si queden taques d’aigua, i tot seguit hi passen un altre drap sec, evitant de que si poses el diari a sobre es quedin la portada i la contraportada mullats. També són aquells que després de recórrer, barra amunt i barra avall uns vuit quilòmetres diaris, arriben a les vuit de la nit i encara tenen ganes de fer broma i de fer-la petar.

Bons professionals, són aquells que quan veuen que ets mal ates per una dependenta que parla amb l’altra de com li va anar la caragolada del diumenge, venen a ficar la cullerada i et busquen la peça de roba que realment et fa falta.

En una ocasió vaig participar en una taula rodona en certa emissora de casa nostra, vaig suggerir que els comerciants en lloc de fer obsequis als clients per augmentar les vendes, podrien pagar anualment un curs d’atenció al client per certa dependència. No per tots, naturalment, que n’hi ha dependents molt correctes i molt bons. La resposta va ser brutal. Una trucada al director de l’emissora en qüestió, amenaçant que si a la propera taula rodona no deixàvem intervenir al president de l’agrupació, retirarien tota la propaganda que feien. Naturalment va intervenir i va dir la seva. Encara recordo al director amb les mans al cap pregant-nos no li portéssim la contrària en res.

Els diners que deixem al restaurants, als comerços, són bons. Tenim dret a un bon servei, correcte, educat, i si el propietari del negoci veu alguna cosa que no li quadra, té l’obligació de corregir-ho. No d’amenaçar per haver expressat una opinió. El menar un negoci exigeix una mentalitat més oberta i plural.

Davant la situació que ens toca viure a diari, repeteixo, salvant els bons professionals, només se m’acut la frase que el Lluquet dels Pastorets de Folch i Torres li adreça al dimoni: “Adeusiau, passi-ho be, i si de cas us cou massa, poseu-vos-hi paper d’estrassa, que diuen que va molt be”.

Vivim aparellats! És evident i salta a la vista. Pot ser algú pensarà: “Jo no, que soc solter i he fet vot de celibat”, fals, completament fals! Perquè ho puc assegurar amb tanta contundència? Perquè l’aparellament a que em refereixo no te res a veure amb el conviure amb una altra persona, sinó a la quantitat d’aparells que tenim a casa. Tenim aparells per tot, o quasi per tot. Repassem mentalment des de el moment que posem el peu a terra al matí, tot el que fem. Aturem el despertador, (un aparell) anem al servei i ensopeguem amb la bàscula (un altre aparell) que ens dona el primer disgust del dia, seiem a la tassa del wc (això no és un aparell, dirà algú) que sí, que si ets dels privilegiats tindràs un trasto que neteja automàticament tot el que s’hagi de netejar, i que té aigua calenta per tal de que no trobis massa fred el seient. Ens traiem brill a les dents amb un raspall elèctric, ens dutxem amb aigua escalfada per un escalfador (automàtic), anem cap a la cuina i torrem el pa en una torradora, posem la llet en un microones... i així seguim tot el dia. Negareu, doncs, que “vivim aparellats”?

Ara be, l’aparell per excel·lència que gairebé tothom té a casa, i que supera amb escreix tots els demés, és un invent del dimoni anomenat ordinador, (l’aparell, no el dimoni). Quanta soferta gent, esclava d'aquest vici de la informàtica, amb els ulls mig tancats encara per la lleganya, no el posa en funcionament, com a primera acció diària? Pocs, segurament no ho fan aquells que no el tenen a casa, però en un lloc u altre el tenen. I és que l’aparell s’ha imposat en les nostres vides amb més tossuderia que la parella que cadascú té la sort ( o no...)de tenir. A un company (o companya) de vida i de menjar sal plegats, en cas d’una negativa a qualsevol sugeriment nostra, es pot intentar convèncer-lo de la conveniència de prendre una iniciativa. Amb l’ordinador, no. Ja li pots pregar, ja et pots posar de genolls davant seu o posar-li veletes al voltant, si “s’ha penjat”, s’ha penjat i no hi ha res a fer. Cal treure-li la corrent elèctrica, tornar-lo a endollar i resar (si encara us en recordeu) perquè no faci el mateix tot el dia.

I és que en la pantalla del monitor podem fer aparèixer, els diaris de qualsevol part del món, abans que surtin al carrer, escriure el nostre correu sense necessitat de escriure un sobre, posar-hi un segell i anar al carrer a la recerca d’una bústia, ens ha eliminat molts treballs d’impremta, treballar des de casa amb el barnús encara posat i amb un desordre total en la nostra persona... moltes, moltíssimes utilitats. I quin preu hem de pagar per tot això? I no em refereixo al rebut de la llum. Doncs al preu de que si, per exemple, es talla el subministre elèctric, ens quedem desamparats, sense manera de connectar amb l’exterior, sense poder treballar i sense poder fer moltes altres coses.

El ridícul més espantós el fem quan, després de trucar al tècnic pregant-li, per favor, que ens vingui a arreglar l’avaria, apareix per casa un senyor, amb una maleteta com de portar el desdejuni, s’ho mira, ens mira, somriu amb aire de suficiència i misericòrdia, i prement una tecla, oh miracle! torna a funcionar tot! I amb una parsimònia que només tenen els informàtics, treu el bloc d’albarans, i comença a escriure, i en un tres i no res, un quants euros ens han volat.

Com s’ho fa per saber quina tecla ha de prémer? Misteris de l’informàtica a la que els pobrets usuaris no podrem accedir mai. Als tècnics cal tenir-los contents i tractar-los com si fossin de la família.

Personalment no em puc queixar. A casa acudeixen ràpidament, si els truquem per telèfon, (i a vegades no cal ni això), dos tècnics que cobren en espècies, és a dir, que amb unes croquetes fetes amb molt amor, uns ous farcits de tonyina, adobats amb maonesa casolana i uns caragols amb aquell all i oli que al acabar de fer-lo es pot clavar l’espàtula sense por a que caigui, i que és patrimoni de les filles d’un poblet de la Franja, anomenat Sant Llorenç de Castigaleu, ja es donen per ben pagats. I estan de guàrdia dia i nit, no em cobren “sortida”, i quan veuen que l’ordinador fa figa, ens en regalen un de nou. No es pot demanar més, oi?, Per això, a casa, a l’ordinador i als tècnics, els tenim com si fossin de família.

A partir de que aquella noieta anomenada Mònica va estar cordial a deshora amb un Sr. President d’USA, la paraula becari o becària, ha estat molt desprestigiada, cal reconèixer-ho. Es pronuncia amb sornegueria la majoria de les vegades. Però els becaris o becàries segueixen intentant trobar feina on fer els primers passos de la carrera recentment acabada, feina que s’acostuma a qualificar de “pràctiques”.

És clar, a la carrera, el que han practicat, han estat tasques normals, reals fins on la universitat ha pogut arribar, però el món exterior als claustres acostuma a ser molt diferent i la canalla que en surt, s’ha d’adaptar a la normes del mercat.

Fins aquí tot correcte. Lo complicat sorgeix quan el primer dia de “pràctiques” en un despatx d’un professional es troba amb una fregadora i un plomall per treure la pols i li diuen que “quan arribi el cap, ho vol trobar tot ben net! I quan acabis, prens nota de les trucades telefòniques”. Moltes “pràctiques” comencen i acaben aquí. Ja t’has pogut esforçar en fer tesis a la carrera, el món de cada dia és molt dur. Però és molt dur per tothom i aquí ja tenim dues maneres diferents de reaccionar.

Per un cantó hi ha el becari que no té massa interès en la feina i que ja li va be passar les hores fins que arribi el dia en que li lliurin el certificat per accedir a un altre lloc. Aquesta gent acostuma a no cobrar res i si cobren, tarden molt en tocar moneda de curs legal. Llavors és perceptiu el mantenir un cordó umbilical-econòmic amb el domicili patern, i “les pràctiques” es converteixen en una sangonella del conte corrent familiar, ja que cal pagar pis (si es desenvolupen en una altra localitat a la pròpia) transports, i despeses vàries (restaurants, discoteques, tabac, roba...) tot plegat per agafar el telèfon i fer la neteja. I al acabar “les pràctiques” tremola si es volen establir pel seu conte!

Per un altre cantó hi ha un tipus diferent de becaris/es. Són els que no poden tenir el cordó econòmic-umbilical, senzillament, perquè al domicili pairal les coses van com van i no hi ha un euro per mantenir al recent titulat fora de casa per ampliar coneixements. Solució: treballar i estudiar, o treballar i fer de becari amb ganes i sacrifici. I sacrifici, què vol dir? Doncs per exemple emportar-se treball a casa, traures hores de dormir, en una pensió de tres al quart, per tenir la feina llesta l’endemà al dematí. Estimar la professió, preguntar tot el que no s’entén, demanar accedir a llocs que en un principi li són vetats, i demanar-ho amb humilitat, no com un dret, que llavors ja has begut oli. Molta d’aquesta gent, sobreviu a tall d’entrepans i aigua embotellada, però amb la mirada posada en un futur millor que el present, i la tossuderia de creure que es poden escalar llocs de responsabilitat en qualsevol empresa. Per aquests i aquestes no hi han bars de copes, ni discoteques, ni restaurants de categoria. Hi ha només treball, estudi i ganes de triomfar.

Possiblement el becari/ria desinteressat per la feina, i que ha fet les pràctiques amb un got a la mà en qualsevol barra de bar de prestigi, després de vàries entrepussades, acabi en un establiment bancari o feina similar de funcionari, i hagi oblidat, ja, la carrera

L’actualitat del becari fet a cops d’entrepà en una pensió de mala mort, segurament és molt diferent. Les Companyies saben que poden confiar en aquella persona sacrificada i treballadora i com deia un bon amic: “la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres”.

El fet d’anar escàs de diner, ha estat una de les millors escoles per forjar triomfadors. En aquest sentit penso que, si em toquessin els cupons de la ONCE, els tiraria a una claveguera!

Què us ho heu cregut?

Un hotel, al cantó de Montserrat. Curs de “formació” d’una empresa farmacèutica. Un presumpte formador preguntà a una sèrie de comercials de tota Espanya, d’una intel·ligència mitja-baixa, (lo de mitja-baixa es demostrà quan un ponent va dir les paraules llatines “per se” i es va aixecar un representant del sud dient que “si empezábamos a hablar en catalán, el se iba” ) el que deien a l’entrar a una farmàcia. Cadascú va dir la seva i invariablement el presumpte formador ho va trobar malament. Fins que un vellet assegut a darrera fila va demanar la paraula i va dir: “I perquè vostè no surt i ens fa una demostració de com s’ha d’iniciar una visita a la farmàcia?”. El presumpte va tòrcer el morro i va deixar anar en veu baixa: “sap més el dimoni per vell que per dimoni” Es va aixecar de la cadira i amb veu categòrica va dir: “Jo no tinc una vareta màgica per fer que el farmacèutic ens compri” i es va seure.

Crítics! Que fàcil resulta el negar-ho tot i creure que s’està en poder de la veritat absoluta! Quan es parla de crítica la majoria dels mortals pensa en les arts, teatre, música, pintura, escultura... però pot haver més variants, cap de departament, caps ineptes de negociats que s’aprofiten de la tasca aliena... Diuen que si a un ciutadà d’aquest País li posen una gorra de plat o un braçal a la mànega, ja tenim un dictador. Si demanem l’opinió sobre una peça musical, o una aquarel·la o sobre el que sigui, ai que poques vegades ens diuen: “Si senyor, molt bo!” normalment sorgeix un: “Sí, però...” i un es pregunta “Sí... que?, si encara no ha emès un cap opinió i ja està posant-li pals a les rodes” La majoria de crítics es fan una personalitat i un respecte pujant esglaons formats per cadàvers de pintors, músics, creadors, actors... als que han negat el pa i la sal de reconèixer algun mèrit i els han qualificat de persones amb mal gust. Com més destralers són, més creix el seu prestigi.

La frase que t’adrecen directa al fetge, normalment, és: “Soc llicenciat amb Història de l’Art” i això es veu que ja els dona “patent de corsari” per entrar a sac a tota una vida d’aprendre a pintar, a sentir i a expressar-se. Fa molts anys, molts, massa, un dia a l’entrar a l’IEI em vaig sorprendre al trobar una exposició, on un dels quadres estava girat de cara a la paret i al cartró que suportava l’obra, (no hi havia diners per posar un “tablero”) s’hi trobava un escrit de l’autor, a mà, fent tota una defensa de la seva obra, davant una crítica devastadora. Als meus 14 anys em vaig quedar amb una frase: “Cómo una persona que nunca ha cogido un pincel, puede hacer crítica de arte?” Aquestes paraules, avui, al cap dels anys, segueixen vigents. No demanem mai el currículum del crític envers els seus títols acadèmics, (que ja ens l’espeteguen a la cara) demanem, com deia en Víctor Pérez-Pallarés, fa poc, que diguin el que troben mal fet i que si la seva intel·ligència hi arriba, s’expliquin com ho millorarien. El llenguatge que fan anar, és tant complicat, que sembla que ho fan perquè ningú s’aclareixi , i que, naturalment, si la gent que els llegeix és tan ruc que no entén el que diuen, és problema seu.

És tan fàcil dir que tot està mal fet, si els artistes no són de la nostra corda, o si en una egolatria interessada estem convençuts de posseir la veritat absoluta! És tant insultant aquesta prepotència! Sortosament no tothom és així al món de la critica, hi ha, hi haurà sens dubte, grans persones que han buscat sempre la part positiva de les obres d’art, (gràcies Sr. Nadal!) o dels comercials que deia al principi. Que han fet escola de les bones maneres, sense voler pujar socialment destruint ningú.

Que ningú se m’enfadi, però no puc resistir a contar-vos un acudit de crítics. Surt un crític d’art, d’un diari, d’una exposició i un altre, d’un altre diari, entra. El que surt li diu a l’altre :”No cal que entris, és tot molt dolent!” i el que entra li contesta: “Què no has cobrat?” No tot és així, naturalment, i cal prendreu amb clau d’humor. D’aquest humor que a casa nostra trobem tant a faltar. Ens sobra tanta dignitat mal entesa!

Jo vull fer vaga! És un dret constitucional! Ho va dir en Zapatero, però... lamentablement si la vaga no afecta ningú si no és un mateix, no serveix de res. M’han apujat els estris de la feina, de manera que mirar un pinzell ja costa diners, si el vols comprar, ja no cal ni explicar-lo. La resta de coses igual, la carn, el peix, (ull! el marisc ni olorar-lo, que també et fan pagar per ensumar), les patates, el vi, el pa... doncs jo, vull fer vaga de comprador i de professional, però m’han dit que si no menjo i em deixo d’altres vicis, com el treballar, em moriré, i, és clar, fer vaga de viure només em perjudica a mi. I, entre nosaltres, no té gràcia.

Hi ha, però, d’altres vagues que podrien tenir ressonància nul·la, però que tindrien prou conseqüències. Per exemple: una vaga de prostitutes. Vaga de conys tancats o caiguts, que ve a ser el mateix. Afectaria a molta gent. El que passa és que no ens en assabentaríem. Vaga de “carajillos” o cigalons, tothom torceria el morro si després d’un bon dinar no es pogués fer la barreja del cafè i el conyac, però tothom callaria per allò del bufar dels Mossos. Vaga de conferenciants. Segur que algú ho agrairia fins i tot. Vaga d’artistes, els aplaudiments, segons per a qui, es podrien sentir de l’altra banda del Segre. Vaga de “pixadors o pixadores de perfum” que són aquesta fauna indefinida que es passen el dia elucubrant i a fi de mes cobren. I no poc. A aquests, ningú els trobaria a faltar. I se’n podria dir més, però no cal cansar al lector.

De lo que es pot deduir que les úniques vagues que són importants són les que afecten de la part de l’estómac i tirant cap als peus. Vagues de pensadors, de lliurepensadors, de museus, de poetes, d’escriptors, de pintors, de músics (pot ser per alguna festa major...) de romàntics en qualsevol de les seves extensions, de bones persones, no tenen massa pes, i no cal enganyar-nos, a ningú l’importarien un ral.

El temps de vaga ve a ser una mica com el temps de guerra, No hi ha res, o no gran cosa, i em van contar, un dia, que van guardar, una família, un grapat d’alls, per poder fer el dia de Nadal un arròs, amb això, amb alls. S’havia d’optimitzar recursos. I de passada, l’arròs, em ve be per deixar-vos una recepta per temps de vaga d’aliments. Arròs a “lo que tinguem a la nevera”. L’arròs, com les patates, com les mongetes, sempre queden be amb qualsevol cosa.

De totes formes reivindico: Jo, vull fer vaga!

La nau central de la Seu Vella, fa molts anys. Moltes corals, moltes, de tota la província de Lleida, preparades per cantar una missa, no recordo de quin autor, i que seria gravada en directe per fer un disc. El Mestre de mestres, Lluís Virgili, assajant una i una altra vegada i corregint i polint detallets finals. Micròfons per tot arreu per no perdre detall dels cants. Quan ja va donar per correcta la interpretació, vaig veure que se li posava la mirada, travessera, de Mestre, i serrava les dents i deixava anar una pregunta: “ I si el capellà no sap cantar?” El mossèn oficiant era el que tenia que afinar i donar l’entrada a les corals. Estic segur que, sense dir res, el Mestre, va dirigir una pregària Al de Més Amunt, demanant que el capellà sàpigues cantar i agafar el to. Si després de tots els assajos fets per les corals, cadascuna al seu poble, resulta que s’haguessin ensopegat amb un capellà desafinat, n’hi hauria per tirar el barret al foc. Va tenir sort. El de Més Amunt el va escoltar. L’oficiant va saber estar en el seu lloc! Afinava de debò.

Aquest record, emmarcat en la pluja que avui cau, m’ha fet reviure un moment bonic, i sense que hi tingui res a veure, només per la similitud de la paraula “cantar”, ho he associat, en negatiu, al plec de “desafinades”, de “cantades”, que diàriament hem de suportar, perquè els qui han de donar el to, o no l’han tingut mai o el van tenir i ara l’han oblidat. La paraula “cantar”, en col·loquial llenguatge, té un sentit ben diferent. El de Més Amunt, per segons quines coses, deu de tenir interferències a la línia telefònica.

El “cantar” ha esdevingut un qualificatiu de les coses que voregen el bon gust (tirant a mal) o la correcció. Per exemple, en lo referent a vestuari, seria vestir una camisa vermella i una corbata verda. Ara be, com que ens han capgirat, o deformat, les normes del vestir, del menjar, del viure en definitiva, i que sembla que el “tot és permès” és el que cal tenir com a cosa ben feta, qualsevol bajanada esdevé correcta. I al qui no hi estigui d’acord resulta que se’l pot definir amb qualsevol adjectiu i que, menys “guapo” li diuen de tot.

“Canta”, amb massa freqüència i normalment de l’aixella, o a vegades de l’alè, el cambrer o cambrera que serveix un destil·la’t irlandès i confonem l’olor del licor amb una ferum d’all, de ceba, o ves a saber de què. Els que tenen un ofici que han d’exercir a prop d’altra gent, haurien de tenir una cura estricta d’aquestes coses.

“Canta” el polític ficat a dit que en el moment de fer un discurs no sap desempallegar-se d’un qualificatiu que li ha semblat ressonant, més concretament la paraula “emblemàtic”, (es veu que fa molt fi dir-ho) i ho repeteix una vegada i una altra, demostrant la falta de recursos lingüístics que és de lamentar en un acte públic.

“Canta” el directiu, posat també a dit, que manifesta públicament que del negoci, del que ha de tenir cura de la bona marxa, “no en té ni idea”. En una ocasió, viscuda, es va aixecar al mig de l’assemblea, un company d'Andalusia, no recordo la província, que sense encomanar-se ni Al de Més Amunt ni a ningú, li va engegar: “Pues ¿Qué haces tu aquí, macho?” El rebombori va ser de categoria.

Algunes “cantades” són dissimulades per les persones benpensants que rodegen al personatge que “ha posat el rem”, i li dispensen, sobre tot si n’esperen alguna prebenda.

En podríem parlar molt d’escenes que farien enrojolir a persones mínimament sensibles. Una expressió molt nostra i que equival a “cantar” és dir que “fulano o sotano va pixar fora del padellàs”, en definitiva setciències que són parents d’aprop dels farts de sopes, (ja sabeu qui, i com són) tant comuns en el nostre entorn.

Què es pot fer quan posen a prova la nostra paciència i ja tenim ple el sac de les inconveniències i ferums desagradables vàries? El primer: girar cua, allunyar-nos de la font d’olors mortificadors de les nostres narius, l’oïda i el bon gust. El segon: eixugar les llàgrimes davant d’un bon plat de pernil i xolís del nostre Pirineu, amb una copa de Rioja, de qualitat, i no dels que han vist la zona, d’excel·lents vins, en fotografia. L’estómac ple, farà oblidar la vulgaritat de l’entorn. No cal que em doneu les gràcies.

Sempre que es parla a la premsa dels autobusos per part dels usuaris, és normalment, per esventar queixes i suposades malifetes. La secció de “Cartes al Director” n’és plena a vesar. No és pas la meva intenció. Avui no parlarem malament de la companyia. L’autobús és un servei que, pagant el viatge naturalment i en diferents quanties segons edat, una empresa ofereix a la ciutat i que té l’aspiració d’esdevenir modèlic. Hi havia, no sé on, el que es va donar en anomenar com “plec de bones intencions”. Els polítics ja ho diuen que tot el que prometen en campanya electoral no deixen de ser bones intencions, si després les compliran o no, ja és tema banal que no val la pena parlar-ho. Doncs el nostre servei de bus té la bona intenció de ser exemplar...

Home, ja està be que vulguin arribar a la perfecció, pot ser, filant molt prim, molt prim, els podríem fer observació d’algunes coses per tal de que, esmenant-les, arribessin a assolir l’excelsitud. Per exemple, i sense voler ofendre a ningú (faltaria més!) sempre coincideix el dia que tens més presa, en tardar el vehicle, que esperem, en arribar, però és clar, no és pas culpa seva, el tràfic, els semàfors, i mil i una raons, fan que arribem al lloc desitjat a misses dites. Déu em lliuri de pensar que si posessin més vehicles les esperes serien més curtes! Què està boig aquest senyor? Dirien. Quina despesa podria suposar això! Trontollarien els beneficis dels accionistes! I això és sagrat! Això va a missa! La butxaca ni tocar-la, poca broma! Em guardaré prou d’insinuar que els canvis de xofer es fan amb una lentitud exasperant, i que ni el que surt de torn té pressa per marxar, ni al que entra se li veu una diligència per iniciar la marxa, més aviat prefereixen, alguns, no tots els conductors és clar, fer petar la xerrada més estona del que seria aconsellable. Tampoc he entès mai que certes línies es quedin sense servei el cap de setmana. Es veu que els veïns d’algunes barriades no deuen tenir ganes de venir al centre els dissabtes i diumenges, i així la companyia, contribueix a que no s’amuntegui la gent al carrer Major.

Cal destacar que els darrers models d’autobús adquirits faciliten la relació personal amb el company de seient. Això és un punt a favor, que de cap manera vull passar per alt. Les places són tant estretes que necessàriament has d’entrar en contacte físic amb la persona que hi ha al teu cantó, i això pot ser gratificant. No sempre, és clar, sobre tot si el company o companya de trajecte demostra una ignorància total de la paraula higiene i de la paraula desodorant.

A favor dels soferts menadors diaris de ramats de gent, (xofers) cal dir que n’hi ha de prou educats i considerats, que, per exemple, esperen abans de reprendre la marxa, que els passatgers de més edat estiguin asseguts per tal de no posar en perill la integritat dels padrins. Alguns sí, i ho fan molt be. Però d’altres, ai, d’altres! Tenen el peu dret nerviós, o potser són seguidors d’aquells als que els hi van clavar 4 gols a Alcorcón i pobres, no tenen massa alegries, no ho sé. D’altres tenen nerviosos els dos peus, el de l’accelerador, el del fre (que és el mateix peu) i el de l’embragament . I tant les arrencades com les frenades són un “pelin” violentes. Però avui no hem de parlar malament de la companyia d’autobusos! Ja ho he dit.

És clar, que aquests professionals del volant, després de passar tot el dia aguantant bajanades i comportaments netament grollers, de gent inculta i prepotent que es pensa que a l’autobús, al ser un servei públic, s’hi pot fer de tot, després de sofrir diàriament als nens i nenes corrent amunt i avall del vehicle amb el bollicao i el suc, davant la indiferència de les mares, els horaris que poden ser massa cenyits, i afegir els mil i un ensurts ocasionats per conductors d’altres vehicles sense cap tipus d’educació i potser ni carnet de conduir, han d’arribar a casa tips de volant i de gent.

El nostre modèlic servei de transport públic és això, modèlic... fins allà on pot. La resta, com allò dels polítics, són bones intencions que, si som bons nens i ens acabem tot el que hi ha al plat, pot ser es compliran. Com diu en Sabina, “... más raro fué aquel verano que no paró de nevar”. Veieu? No hem parlat malament dels nostre modèlic servei de transport! Faltaria més

Em vaig adonar, fa poc, que la tassa del WC trontollava. Estava mal acollada i les juntures amb el tub de desaiguar ja feia temps que estaven fetes mal be. Vaig creure que havia arribat el moment de canviar-la. Dit i fet, vaig trucar a un paleta, que en va dur una de mes nova i de disseny. La va col·locar, em va cobrar (Deu n’hi do!) i es va disposar a marxar de casa, però el vaig aturar i li vaig dir: “I de la vella, que en faig?” Home -em va respondre- ara no li puc agafar, que tinc que anar a Borsa a veure com em van les accions! Imaginis el que em dirien si em veuen entrar amb una tassa de WC al parquet! Vostè mateix la deixa en qualsevol contenidor i ja se l’emportaran. Malaurat el moment en que el vaig creure!

Surto al carrer, tot decidit a deixar el trastot al cantó del contenidor i, mira per on, va sorgir com del no res un guàrdia municipal amb cara de pocs amics que em digué: “No pensarà deixar aquesta tassa aquí al carrer?” “Doncs... sí” li vaig contestar, “Està prohibit! Contaminaria el medi ambient!” “Escolti - li vagi explicar- que l’he rentada amb llegiu!” “No importa! L’ha de dipositar a l’estament pertinent per aquestes coses!” i em va indicar on era “l’estament pertinent”. Però al cotxe no hi cabia, al seient del davant em molestava per conduir, així que vaig decidir-me a traslladar-la a peu. Molt obedient, vaig encaminar-me, amb la tassa a la mà, pel centre de la ciutat.

La gent, de fet, em mirava d’una forma estranya. Vaig sentir, al darrera meu, que algú comentava: “Pobre... pot ser s’ha passat de cap!”.Un grup de joves amb claus per tota la epidermis i amb crestes que semblaven pollastres, em van dir: “Mu bueno tio, mu bueno eso de llevarse un WC portàtil!” Al cap d’una estona de canviar de mà per portar-la, doncs pesa el seu pes i no és poc, vaig decidir portar-la entre els dos braços. Va ser fer-ho i veure com una nena petita es parava i li deia a la mare: “Mira mare, aquest senyor s’ha enamorat d’una tassa de WC, perquè la porta abraçada...!” Tot just en aquell moment, van aparèixer una parella de guàrdies i em van preguntar on anava. Li vaig respondre que a dipositar-la a “l’estament pertinent”. Em van dir que la podia portar d’una forma més “decorosa” i no abraçant-la, que podia llogar un carret i no cridaria tant l’atenció. Carret llogat i la cosa ja era més còmoda./p>

“L’establiment pertinent” estava obert, varem entrar el tres, el carret, la tassa i jo, fins que se’ns va plantar un operari que va dir: “On va vostè amb això?” A deixar-ho aquí – vaig respondre-. “Ja porta el permís pertinent?” Li vaig dir que no portava cap permís, “Doncs no pot deixar-la! Vagi al departament pertinent a la taula 114 i demani’l!” Al departament pertinent, surt una funcionaria i em diu: “Que porta el certificat de portar un cinturó marron al moment d’emprar la tassa?” –Doncs no- vaig contestar. Dons se l’ha d’anar a comprar, portar-lo aquí que li segellarem i llavors li lliurarem el permís per dipositar la tassa” Li vaig explicar que no sabia lo del cinturó, “Home de Déu! Com pot ser que desconegui la disposició municipal votada el dia 30 de febrer d’aquest any? Està vostè infringint una normativa Municipal! Doni gràcies que no li imposo una sanció per què es veu que és bona persona.

Cinturó comprat, segellat, permís en regla, i un altre viatge a “l’estament pertinent” estirant el carret. Arribo i... portes tancades. Un cartell deia: “Tancat per celebrar el dia de festa del recollidor de tasses de WC, tornin demà si us plau”

Cansat, despentinat, suat fins a la corbata, vaig tornar a casa. A l’arribar a l’entrada, no vaig poder més. Em feien mal tots els ossos. Vaig dipositar la tassa al cantó de les escales i m’hi vaig seure damunt per descansar., just al moment en que un veí baixava amb la seva filla petita, em va mirar i em va dir: “Vostè és un llord! Aquestes coses es fan a casa i no a l’entrada de d’immoble! Vaig a posar-li una denuncia per haver escandalitzat a la meva filla!” El que em faltava!

Naturalment tot això és ficció, però... no us recorda alguns tràmits oficials, en algun llocs oficials i fets per oficials dels oficials més alts?

Sis de la tarda, autobús d’Interior, canalla recent sortida dels col·legis armant un xivarri considerable. Els pares parlant de futbol sense fer punyeter cas als marrecs, si volen cridar que cridin, que carai! Als seients del meu darrera però, hi ha dos petits asseguts i una mare jove, que per tenir-los controlats, els hi conta un conte. Concretament el d’Hansel i Gretel. La veritat és que no me’n recordava de que anava, però poc a poc vaig anar agafant el fil, per proximitat forçada d’orella. Resulta que un home queda vidu i es torna a casar, però la nova dona no vol a la quitxalla, i argumentant que no els poden mantenir, aconsella al pare que els porti al bosc de nit i que els abandoni. Em vaig tombar per veure la cara dels menuts i tenien els ulls com a plats. Vaig pensar: “Com es poden contar aquestes bestieses avui?, Com es pot seguir fent por als petits amb fantasies malaltisses d’una altra època? Quan ens els contaven a nosaltres eren uns altres temps. Vivíem refugiats en la por. La por a la policia o a qualsevol ser que portés una gorra, la por al mestre, (les canyes de bambú dels col·legis tenien la facultat de treure’t el fred de sobre, a la part posterior inferior on acaba l’esquena, a la que fallaves una fórmula d’àlgebra) la por als pares (es feia córrer la mà bastant). Moltes, moltes pors, massa pors, per això trobàvem normal tenir por quan ens contaven un conte, i un “ogre” demostrava els seu canibalisme menjant-se als nens i a les nenes. Però ara no és abans. Em vaig imaginar que els menuts pensarien que el seu pare els podria abandonar, de nit (per més inri) per exemple, al Parc Científic i Tecnològic, i ja us apanyareu per sortir-ne! O deixar-los tancats a dins la Llotja, a les fosques. Això donaria un mica d’actualitat al conte.

Algun adult dirà: “Home, la mainada ja sap que un conte és mentida, que no és veritat...!” Mentre passaven les parades vaig pensar que avui per avui, ja no s’abandonen els nens i nenes als boscos. En queden pocs de boscos, i no és qüestió d’emplenar-los de gent jove als que a casa seva no poden mantenir. Molts pares i mares, però, deuen de pensar ara, que de bon grat, si fos possible, portarien al ganàpia de 40 anys, i sense ofici ni benefici que tenen a casa, al mig d’una arbreda i fugirien corrents.

Hi ha abandonaments més propers, dolorosos i inconscients, i no cal relatar-los com a conte, que ens els trobem cada dia a la porta de casa. Llegeixis la parella que “no serveixen per estar casats”, es separen i tampoc serveixen per pujar els fills als que han donat vida, perquè “els molesten” i han de ser els avis, qui carreguin amb els nets 24 hores cada dia, a part de arrossegar l’artritis, la insuficiència cardio-respiratòria, la midriasis, els problemes de pròstata i una pensió de misèria. Els abandonen, els pares, en un bosc de discoteques, alcohol i droga, sense un mal llop que els hi clavi una queixalada i doni fi a l’historia. És preferible anar-los xuclant els diners, si en tenen, i si no els dels padrins.

Un altre abandonament, aquest ja és tristament habitual, és el d’aquells senyors que cada quatre anys empaperen les ciutats prometent “l’oro i el moro” si els votem, i un cop votats i ja al poder, tenen, generalment, un atac d’amnèsia i molta visió de futur. Quan els fan fora, o els hi donen la puntada de peu amunt, “l’oro” ja se l’han embutxacat i del “moro” ja en parlarem un altre dia. Ens deixen abandonats en un bosc on no hi ha llops, però es poden trobar la CEOE, els islamistes, la UE, l’atur, els bancs i les seves hipoteques, els EUA, els traficants de droga, la fam, la misèria, la prostitució... això si que és un abandonament, d’aquells que un dia, tocats per la mà de l’Altíssim (deien) es van creure amb el deure de fer-nos combregar amb rodes de molí, pel nostre be! Deixen el país escurat i ja els arreglaran uns altres els problemes. El mal és que els qui deleixen per ocupar la poltrona, tenen, suposadament, de fa anys, les mateixes intencions.

Vaig baixar de l’autobús i el cap em donava voltes. El conte de Hansel i Gretel, i els crits de la quitxalla de l’autobús, havien portat al meu cervell, per viaranys no recomanables. Se’m va ocórrer que el millor que podia fer és una visita al meu psiquiatra particular. És curiós, ja m’esperava. M’admiro de com ens entenem. Em va fer un cop d’ull i ja va saber el que em passava. Em va posar al davant un bon tros de Cabrales, un vi del Castell del Remei i unes llesques de pa torrat fregat amb un all i amb un rajolí d’oli. A pur de formatge i vi, vaig començar a veure les coses més clares. Poc a poc van deixar de tenir importància totes les cabòries que m’havia fet. Això sí, el nom i l’adreça de qui cuida de la meva salut mental no us ho diré. Si teniu un problema com el meu, aneu al Centre d’Assistència Primària! Per cert, tindran Cabrales?

El millor restaurant d’Albalate de Cinca, a la Franja. Popularment anomenat de “cal Tío Tijeras”. Un menjador ple de gent. Tinc al davant un plat de patates amb carn, tipus lasanya, on hi canten els àngels. Entren una família, nombrosa, semblen ser de Barcelona, passen al cantó de la taula tots dignament, ni un bon dia, i sobre tot ni un “que aprofiti”. Me’n adono i amb una certa sorna els vaig dient: “moltes gràcies, moltes gràcies...” fins que han passat tots. En Víctor, el maitre, va escoltant i al final esclata en un riure agradable i sa, i em diu: “Eres un puñetero”.

En Josep Espinàs cantava una cançó als temps de la Nova Cançó Catalana i que s’anomenava “A la vora de la mar” on tenia un vers que deia: Tantes coses hem perdut/que el record també cal perdre.../ i cal donar-li l a raó. Tantes, tantíssimes coses hem perdut que avui semblem una fotografia antiga del que varem ser.

Hem perdut coses que no costa res posar-les en pràctica. El dir “bon dia” al senyor que mena un autobús al moment de passar la tarja de control. Ens sembla que com que és un “servidor” nostre, no es mereix ni un bon dia. Hem perdut el dir “bona tarda” a l’arribar o al marxar de qualsevol lloc. La cortesia és considerada com una cosa innecessària. Diuen que la culpa és dels col·legis que no ensenyen aquestes matèries. Mentida. La culpa és dels pares, i segurament dels pares dels pares, que són els darrers responsables d’uns pares que ara tenen fills.

No costa res saludar, en general, per exemple, als que esperen torn a la pescateria. Però sembla que som tots tant dignes... que els pixadors i pixadores de colònia obvien la salutació general als que van davant d’ells. No costa res llevar-se del seient de l’autobús quan veiem una persona amb problemes de mobilitat i cedir-li el lloc. No costa res aguantar la porta que es tanca sola, quan ve una persona al darrera. Tampoc costa res dir-li a l’esmentada persona “Gràcies!” Algun cop que ho he fet he pogut comprovar que passaven per la porta una munió de personal mut, i jo, com un innocent, aguantant-los-hi el portell. Ni un mot d’agraïment!

Sembla ser que el que és normal, és “ser digne” i si un cambrer ens neteja la taula amb un panyo humit i després ens la asseca amb un altre, no cal ni dir-li res, ni gràcies, és personal subaltern, i nosaltres som els clients! I, sobre tot, repeteixo, som dignes! tenim dret a que ens serveixin be i no tenim en el nostre cervellet la idea de que aquest cambrer porta dotzenes de taules netejades durant tot el dia, i que fa la feina ben feta i no et deixa la taula humida.

Històries quotidianes. Jesucrist diuen que va dir: “El que tingui orelles que escolti i el que tingui ulls que miri” No cal ser massa intel·ligent per veure el personal que ens envolta. Avui, mentre estava a la meva terrassa favorita, s’atansat un gat. S’ha parat al cantó de la cadira. L’hi he rascat una mica el cap i m’ha fet un “miau” d’agraïment.

Hi ha animalets que són més persones que certes persones.